Un país sense política

Aquest estiu a la Universitat Catalana d'Estiu un amic que llegeix els meus articles em feia una crítica afectuosa i constructiva que m'ha fet reflexionar: “Has de parlar més clar”. La prudència no és la meva principal característica, tot i que tampoc no ho és la confrontació. Tendeixo a esperar les millors oportunitats per dir veritats sense ofendre i per solucionar problemes complicats ferint tan poc com pugui.

La veritat és que no em sento del tot lliure, perquè, a més de ser l'Imma Tubella (ella sí que és raonablement lliure), sóc rectora d'una institució que aplega gent i pensament plurals i sensibilitats diverses, com ha de ser. Com es pot ser clara, doncs, i conjugar-ho bé amb la meva responsabilitat institucional? Doncs bé, penso que som en un moment de la nostra història que amb tota la flexibilitat, tolerància i respecte del món no podem deixar d'entrar en el debat social. Aquest és un dels papers fonamentals de la universitat, dels seus professors i dels seus estudiants. No estava tan segura que fos el paper dels seus rectors, però, repeteixo, la història ens ensenya que en determinats moments toca mullar-se.

I que quedi clar: per a mi mullar-se no és sinònim necessari de fer política, en el sentit més professional del terme. La política professional no és la meva aspiració, però el debat polític i el compromís que comporta m'interessen, i molt. I m'interessen tant perquè estic convençuda d'una trista realitat: hem estat a punt d'esdevenir un país sense política, sense debat fonamentat en valors i creences, en tot cas, substituït, no sempre, sortosament, per una carrera burocràtica, per no dir xusquera, en argot militar, en què el que importa són els favors concedits i els favors obtinguts, l'estabilitat i la promoció personal i en què el debat seriós i aprofundit sobre temes concrets és pràcticament absent.

Tinc la impressió que la nostra política ha quedat buida de valors, de pensament, d'anàlisi i d'estratègia per esdevenir pura tàctica a curt termini que no diferencia en gran cosa els uns dels altres. Una de les imatges que creen més rebuig en els nostres joves és la dels portaveus parlamentaris que assenyalen amb la mà el sentit del vot. Per a mi aquesta és la imatge de la perversió de la política tal com jo l'entenc i com me la varen ensenyar a la facultat, començant per l'etimologia del terme: politikós, ciutadà, civil.

Hi ha indicis, però, almenys al nostre país, a Catalunya, que la ciutadania comença a despertar, que comença a reclamar democràcia directa, llistes obertes, dret a decidir. Aquesta és una excel·lent tendència que s'emmiralla en el sí, podem! de la campanya del president Obama. Però, tal com observem en l'evolució dels Estats Units, no es tracta només de tenir una societat convençuda de canviar, sinó de tenir també un líder disposat a liderar el canvi. Es tracta de canviar la cultura política del país en general, incloent-hi la dels polítics i fer de la política un deure tan responsable com agradable.

En fi, ens sobren certes tertúlies i ens manca una gran dosi de cultura cívica, que és l'única que ens portarà a l'exercici d'una política compromesa, responsable i solidària i a la construcció d'un país on valdrà la pena viure.