Tornem-hi amb el català

Se'm va ocórrer (jo també, eh!) sintonitzar el canal de televisió Intereconomía la nit de l'11 de setembre. Vaig aguantar durant cinc minuts el programa que estaven emetent, ni un més, perquè aquella brutícia no es podia suportar. Resulta que ells també celebraven la Diada, a la seva manera, és clar. I la celebraven atacant sense contemplacions la llengua en què està escrit això que esteu llegint. Sembla que hi hagi una consigna, dictada des de vés a saber quina alta esfera, per anorrear-la. El català els fa nosa, i els molesta i els indigna que els catalans l'utilitzem. No toleren que sigui la forma natural d'expressar-nos i, encara menys, que sigui idioma vehicular en l'ensenyament. Hasta aquí podíamos llegar. Quan Adolfo Suárez va comentar a un grup de periodistes estrangers, a bord d'un avió, que no es podia ensenyar física nuclear en català, el plorat professor Joan Oró, fundador del Departament de Ciències Bioquímiques i Biofísiques de la Universitat de Houston (Texas, EUA), membre de la Junta Especial de l'Acadèmia Nacional de Ciències d'aquest mateix país i membre de diversos comitès de la NASA, li va respondre dient que ell sí que podia ensenyar-li en català tot el que volgués sobre física nuclear, però que seria perdre el temps, perquè no l'entendria. És només una anècdota, però bastant significativa. Igual que el fet que ens diguin polacos. Amb tot, un detall de la columna que ahir publicava a El Mundo Fernando Sánchez-Dragó em fa pensar que aquesta tírria a una llengua que no és la seva va més enllà del nostre cas (de fet, el que tenen més a prop). El senyor S.-D. feia burla de l'encara secretari d'estat per a l'Esport, Jaime Lissavetzky, precisament pel seu cognom. I la feia d'aquesta manera: “Lissavetzky –¿Quién demonios será? ¿Un personaje de Dostoievski?–”. Hi ha el fet que Lissavetzky, socialista, es presenta a les eleccions municipals de Madrid, i S.-D. és antisocialista declarat. Però no penso que anessin per aquí, el trets.