Veto al català als cinemes
Trenta anys després de la restauració de la democràcia, la situació del català en molts àmbits de la vida social continua sent precària. Malgrat els importants avenços en l’ensenyament, en l’administració i els mitjans de comunicació, hi ha espais que continuen gairebé vedats a la llengua pròpia de Catalunya. Un dels casos més flagrants és el del cinema. De cada 100 pel·lícules projectades el 2007, només 3 parlaven en català (en versió original o doblatge). I només un 0,5% hi estaven subtitulades. Les projectades en castellà (versió original, doblatge o subtitulació) van ser el 96,5% restant. Unes dades que reflecteixen una situació de quasi monopoli idiomàtic.
La proposta de llei del cinema que impulsa la conselleria de Cultura pretén superar aquesta enorme desproporció. El 1998 CiU va aprovar un decret per obligar les distribuïdores a doblar les pel·lícules més taquilleres, que incloïa un règim sancionador que va acabar als tribunals per l’oposició de les majors. Finalment, l’administració catalana va perdre la batalla. El primer govern tripartit va intentar reprendre-la amb un nou projecte, que no es va desenvolupar. Ara, i a iniciativa d’ERC, l’executiu que presideix José Montilla intenta aconseguir per llei que la meitat de les projeccions que es facin a Catalunya siguin de pel·lícules doblades o subtitulades en català. La proposta, que no obligaria a doblar les produccions originals en castellà, inclou mesures de suport al sector per assegurar la viabilitat econòmica i potenciar la subtitulació. CiU es decanta per donar suport a la proposta del conseller Tresserras. La llei tindria, doncs, un amplíssim consens polític.
Però l’escull de fons continua sent que les grans distribuïdores nord-americanes, així com la majoria dels exhibidors, s’hi neguen. Per això precisament, i després d’intenses negociacions que no han desembocat en cap acord, el govern ha decidit tirar endavant la seva proposta de llei. Catalunya és el segon país amb més consum cinematogràfic per càpita d’Europa i té una llengua pròpia de gran potència demogràfica i cultural. Dos arguments que haurien de ser més que suficients perquè les majors fessin normal al cinema el que ja ho és a la televisió, la ràdio, la premsa, l’escola, l’administració...
