La contradictòria independència de Mèxic

Es parla que la independència de Mèxic esdevé inspirada per la creació a partir de l'any 1776 dels Estats Units, amb les famoses tretze colònies que Anglaterra tenia a la costa oriental d'Amèrica. També es diu que la Revolució Francesa va constituir una font d'inspiració. S'apunta també que la subversió de la maçoneria va contribuir-hi. Però tot plegat podia afectar poc una gran massa de població analfabeta i que vivia molt poc comunicada en un territori enorme. Resultaria millor pensar en dues circumstàncies principals. La intolerància i la misèria creixent.

És famosa i simbòlica la declaració del virrei Croix a 1767: “De una vez para lo venidero, deben saber los vasallos del gran monarca que ocupa el trono de España, que nacieron para callar y obedecer y no para discurrir ni opinar en los altos asuntos del gobierno”.

Igualment, cal prendre en compte que els nadius de Mèxic, considerats ètnicament espanyols americans que cada vegada tenien més il·lustració i diners, no tenien accés als càrrecs importants de govern dins de la mateixa colònia, ni als negocis més lucratius de la creixent economia mexicana, malgrat que, contradictòriament –i això és molt important–, la producció més gran que tenia era la de pobres.

La població indígena que, gràcies als beneficis que li comportà la civilització europea, es va contraure a menys d'un deu per cent entre 1520 i 1650, es va començar a recuperar en minvar el segle XVII, però cent anys després no hi havia feina ni menjar per a tothom en aquella societat que distribuïa tan malament la seva riquesa, acaparada per una petita col·lectivitat d'empreses familiars i una metròpoli espanyola que demanava cada vegada més i més. Les diverses epidèmies de finals del segle de la llum, la manca de productes bàsics, les institucions que es van crear per mitigar-ho, encara que amb poc èxit, el naixement de cossos de policia i de presons, constitueixen testimonis prou eloqüents de la situació d'aquella societat que, per una altra banda, va veure construir els edificis més sumptuaris que s'han fet mai. A partir d'aleshores, la ciutat de Mèxic va ser definida pel viatger Alexandre von Humboldt com la ciutat dels palaus.

L'empresonament dels reis espanyols l'any 1808 va mostrar la fragilitat de la corona i la possibilitat d'una organització diferent. Alguns americans demanaven més participació i d'altres fins i tot millor distribució. Podríem dir que era l'esperit autonomista el que dominava l'any 1810, quan va començar l'alçament popular que no manifestava amb gaire claredat el que volia, però el cas és que no es va parlar clarament d'independència fins més endavant, ajudat segurament per la intransigència amb què va reaccionar el govern espanyol, de manera que quan l'any 1820 va triomfar la revolució del coronel Riego i es va reimplantar la Constitució de Cadis, els sectors més espanyolistes, rics i reaccionaris, pensaren que la millor manera de desfer-se'n seria separant-se d'Espanya i, cínicament, van buscar l'aliança amb els insurgents que s'havien anat radicalitzant i també parlaven ja clarament d'independència.

El famós Plan de Iguala, que van esgrimir els que van consumar la independència, no era més que la unió de dues forces antagòniques. Uns que volien separar-se d'Espanya per cercar una millor justícia social, i els altres que volien el mateix per tal que la societat seguís exactament igual que abans. D'aquesta contradicció vénen les guerres internes d'una bona part del segle XIX.