Porcel a Madrid

Això era que Baltasar Porcel, home de posicions polítiques i nacionals ben moderades, visitava Madrid, fa alguns anys, per presentar l'edició castellana de la seua novel·la, Olympia a mitjanit. Sabent, amb tota certesa, que l'esforç era d'utilitat escassa, i que s'havia de vendre molt menys que en català: és una fatalitat que a tots ens toca, geològica, implacable. Porcel explicava després que allà, en la presentació, tots eren molt simpàtics, amb “simpatía proverbial”, fins que després, a taula, “los ánimos se sulfuran y asoma la cuestión política”. Aparegué l'ETA i Carod, i Maragall qualificat de “pobre diablo” que s'aferra a la poltrona, i els polítics catalans tractats de dements, com tots els que volen “trocear España”, etcètera. Res de nou sota el sol, d'ençà dels temps de Don Francisco de Quevedo, pel cap baix. Porcel intentà asserenar els esperits, assegurava que a Catalunya manaven de dalt a baix els socialistes –no els “nacionalistes”–, sota el control del seu líder cordovès José Montilla, home de perfecta fidelitat espanyola i constitucional. I explicà que si Carod era tan famós la culpa la tenien Aznar i el PP. Ara, potser, haurien parlat de l'Estatut i de la sentència del Gran Tribunal en termes molt semblants, o equivalents. La resposta dels companys de taula “es tremenda”, diu: afirmen que s'ha tornat boig, que el tal Montilla no saben qui és, que Rajoy hauria de ser tan “recio” com Aznar, que Espanya està a punt d'esclatar, i que “a tanta exigencia periférica habría que cortarla por lo sano”.

Afirmava Porcel quan ho explicava que, en aquest tema, li parlaven igual socialistes i populars, que les reaccions eren del tot equivalents: la diferència era que els primers ho deien en veu baixa, això sí, i els segons a crits. Els contesta, als uns i als altres, que el nacionalisme espanyol “es más fiero y encima triunfante”, que a Espanya qui la desarbora és la Unió Europea, i que mentre l'espanyolisme és uniforme, el catalanisme es troba dividit. Ja ni es dignaren a respondre, assegurava: només li deien que no entenem res des de la perifèria, que a Madrid sí que saben resoldre les coses. El novel·lista, compungit, comenta que (eren temps preelectorals), atès el que ha sentit en la conversa, el PP hauria de traure com a mínim 300 diputats. No va ser així, però l'experiència de Porcel a Madrid em confirmà en la idea: van ser més de 300, els diputats sumats del PP i del PSOE, però més de 300 pensant igual, i uns ho diran en veu (no sempre) baixa i uns altres a crits. No haurien servit de res, per tant, ni les paraules que el bon Baltasar, des de la seua moderació política, pronuncià més tard en un acte molt públic, parlant de la intimitat de la llengua, de l'experiència de viure, lligada a l'idioma, d'emocions profundes i no d'afirmacions nacionals. A Madrid, això els és ben igual: ni la llengua, ni la literatura, ni els llibres, ni res.

No sé quants lectors saben (ni sé si els interessa: segurament no) que en un lloc privilegiat i caríssim de Madrid, al carrer d'Alcalá, hi ha el Centre Cultural Blanquerna, que representa que és l'aparador oficial i ben visible de la cosa catalana al cor mateix de la capital d'Espanya. Com una ambaixada cultural, consolat d'art i de llibres, i una mica d'informació institucional i turística. Cada any, el dia de Sant Jordi s'hi celebra, entre altres actes, amb algunes presentacions de llibres recents. Fa pocs anys, poc després de Porcel, jo hi vaig haver d'assistir, per la traducció castellana de la meua novel·la Purgatori. La idea d'aquestes presentacions se suposa que és útil i respectable, i que hauríem d'estar molt contents que autors en llengua catalana es presenten el dia del llibre a Madrid a través de traduccions a l'espanyol. Cosa que cap centre equivalent valencià (d'altra banda inexistent a la capital de l'Estat) segurament no hauria fet mai. Al govern del senyor Camps no pareix que li interessen els llibres valencians. I menys encara traduïts i presentats a Madrid. Al president Lerma tampoc li interessaven. Si de cas els interessen, a l'un i a l'altre, mai no se n'ha vist cap senyal apreciable. És normal, i així ha estat sempre entre nosaltres, ara i abans. També deu ser normal, vista l'experiència repetida, que el resultat diguem-ne comercial d'aquestes presentacions siga més aviat pobre. O miserable. Del Purgatorio en espanyol, cap notícia: mort, i a l'infern.

Fa més de deu anys, vam presentar també a Madrid la traducció del meu Borja papa, amb l'amable participació de Manuel Vicent, ben conegut per aquelles terres. Hi hagué entrevistes de premsa i de ràdio i tot això, com ha de ser, gestionades per l'editorial de la versió espanyola. I llavors, un mig amic meu que té una llibreria prop de la Plaza Mayor em va dir: “Com que es tracta de tu, demanaré dos exemplars i els posaré a l'aparador, però no es vendran: quan la gent veja que posa Joan F. Mira, no els comprarà”. Si no fóra un llibre traduït del català, si el nom de l'autor fóra Jean, o John o Giovanni, cap problema, digué. Però si es diu Joan (o Pere, o Jaume o Jordi), no hi ha res a fer. En efecte, aquell llibre s'ha venut, en castellà, menys de deu vegades menys que en la versió original, i la resta a la trituradora. I ara mateix, Les veus del Pamano de Jaume Cabré porta venuts en alemany i en altres llengües centenars de milers d' exemplars, i en espanyol en deuen ser a penes un grapat. I així podria citar altres llibres i altres autors, en proporcions semblants, com ara els de Baltasar Porcel mateix, o els de Ferran Torrent, per parlar d'autors de vendes ben abundats en català, i gairebé insignificants en espanyol.

No és una lamentació, és una constatació. Allà, al territori que en diem Madrid, que no és només una ciutat, és un país sencer, intentar fer llegir llibres traduïts del català és una activitat simbòlica, necessària, educada, i aproximadament inútil. Si l'autor es diu Jaume o Joan, la reticència, la resistència, el rebuig, seran més forts que qualsevol presentació. Així és com és, i després ve la política, i vénen els diaris i els parlamentaris, i les sentències i les reticències, i tot allò que hi ha hagut sempre i que hi haurà eternament. Ho assenyalà Fuster, tornant d'una d'aquelles trobades d'escriptors catalans i castellans de finals del franquisme, quan semblava (només semblava) que hi havia tanta simpatia i tanta bona voluntat. La conclusió fusteriana es va fer cèlebre, i era definitiva: “A Madrid, tot és visigòtic”. No en una sola matèria, sinó en moltes. Més valdrà, doncs, que pensem en una altra cosa.