Catalunya és més que un club

Armand Carabén, el qui fou gerent de FC Barcelona durant la presidència d'Agustí Montal i economista i destacat promotor empresarial i periodístic, entre les moltes facetes que va conrear, va titular el seu llibre de memòries Catalunya és més que un club?, publicades l'any 1994 per Edicions 62. La resposta a la pregunta que ell es feia de manera provocativa hauria de ser indiscutible.

No obstant això, aquests dies, amb tot el debat que s'ha muntat després que el president de la Generalitat, José Montilla, decidís convocar les eleccions al Parlament el cap de setmana en què el Barça rebrà el Real Madrid al Camp Nou, n'hi ha per tornar-s'ho a preguntar i no voler escoltar la contesta, per si de cas.

Desconec quina incidència pot tenir en l'electorat una victòria o una derrota blaugrana contra el rival més rival de tots. Vull dir que no sé fins a quin punt un resultat o un altre contra un equip que és símbol de l'espanyolisme més castís pot modificar el vot independentista. Tampoc no sé si el PSC ho ha calculat i que per això ha fet coincidir els dos esdeveniments, potser comptant amb què el FC Barcelona guanyarà i la victòria, que si és contundent molt millor, enaltirà els votants independentistes.

Totes les anàlisis, des de les més sofisticades a les més simples, conclouen que per impedir una majoria absoluta o folgada de CiU cal que l'expresident del FC Barcelona Joan Laporta aconsegueixi representació al Parlament. De fet, fa uns dies, el PSC mateix va fer saber que en una enquesta interna la Solidaritat per la Independència de Laporta podria aconseguir fins a deu diputats, quan fins aquell moment tots els sondejos publicats per la premsa no n'hi donaven ni un.

Personalment, són càlculs que no acabo de comprendre perquè entenc que els vots que obtinguin Laporta o el Reagrupament de Joan Carretero, si finalment es presenten per separat, sorgiran majoritàriament de les files d'ERC i no pas de CiU. Em fa l'efecte que difícilment el tripartit podria aconseguir prou escons com per tornar a governar i que si Laporta ha de facilitar el govern de CiU, no dubtarà a votar Artur Mas com a president de la Generalitat, com de fet ja ha donat a entendre. Però no és aquest el debat.

El president de la Generalitat té tot el dret a convocar les eleccions el dia que li sembli més adequat, en interès del país o en interès del seu partit i de les seves opcions per guanyar-les. Només faltaria que no fos així. Ara, de la mateixa manera que s'ha estat de fer-les coincidir amb la visita del papa, bé s'hauria pogut estalviar de fixar-les el mateix cap de setmana del Barça-Madrid. Jo no sé si Montilla ho ha fet de manera conscient i intencionada, buscant-hi un rèdit, però segur que hi havia altres diumenges a la seva disposició molt més adequats i lliures.

I això, no pas perquè un partit de futbol hagi de condicionar el calendari electoral del país, sinó per una raó d'ordre. Agradi o no agradi, un Barça-Madrid condiciona la vida de milions de persones. Per als espectadors, veure el partit i anar a votar és compatible. Però per als cossos de seguretat i molts serveis públics, a més dels mitjans de comunicació, els dos esdeveniments requereixen mobilitzar una gran quantitat de recursos humans i tècnics. Situar-los en un mateix cap de setmana és una mala passada de totes totes que no s'entén de cap manera.

Ara ja està fet i el que fóra més assenyat és fixar la data del partit dissabte al vespre i que no se'n parlés més. Hauria d'haver estat una decisió lògica i immediata. Però els responsables de decidir-ho encara s'ho han de pensar i ens faran gruar el dia i l'hora fins a una setmana abans. Tot plegat passa perquè som un país molt desendreçat. En cap altre succeiria un disbarat semblant. Amb 365 dies que té l'any, no ha de costar tant afilerar els esdeveniments més multitudinaris. Però ja es veu que als nostres dirigents els costa tant que no se'n surten. De tota manera, som tan desendreçats que trobo que encara ens passa poc.