Vides poc paral·leles

José Antonio Labordeta ha mort als 75 anys tot i que no va tenir una vida passada de voltes, si es compara amb la de Jerry Lee Lewis, que la setmana que ve complirà els mateixos anys. És veritat que l'aragonès va ser durant els anys noranta el terror de les velles de poble, a casa de les quals s'atipava de pernil, formatge i botifarres quan s'hi instal·lava amb l'excusa d'enregistrar un episodi d'Un país en la mochila, que el va fer famós abans que es convertís en icona dels progressistes quan va engegar a la merda els diputats del PP en temps d'Aznar. Si el Labordeta pantagruèlic que arrasava les cases de pagès acaba de petar, hauria d'estar criant malves des de fa molt temps el nord-americà, que continua amb el gat de whisky que va agafar quan l'altre començava a ensenyar a l'institut de Terol abans de l'any seixanta. Però no, l'animal de Louisiana acaba d'enregistrar un àlbum en col·laboració amb Ronnie Wood, Kris Kristofferson, Eric Clapton, Keith Richards, Mick Jagger i altres velles glòries.

Vés a saber el perquè d'aquestes diferències. Aquí va una teoria: la música allarga la vida, més si es comença a tocar aviat, i més com més ritme s'hi posa. Quan Labordeta va començar de cantautor –guitarra espanyola i veu– en els temps de la transició, feia 18 anys que Lewis havia triomfat amb Great balls of fire, i estava mig retirat després d'haver revolucionat el món amb els seus rocks i bugui-buguis, d'haver cremat un piano perquè l'havien posat de teloner de Chuck Berry i d'haver-se plantat a can Elvis amb una pistola, a matar-lo mort de gelosia.