El gran garbuix de la política

Fem un simple cop d'ull al panorama electoral que tenim ja davant les finestres de casa, i, en lloc d'un paisatge ben construït o un bodegó decorós, veiem un quadre abstracte d'impossible encaix en la lògica pictòrica realista o acadèmica. Però així com en el camp de l'art aquesta avinentesa no constituiria res forassenyat o rebutjable, en el camp de la lògica democràtica resulta ominosament aclaparador. Què haurem de votar, és a dir, a qui haurem de donar les regnes del govern de Catalunya? Al partit el cap del qual fa mítings moderats i conciliadors, i per això alguns dels seus membres no s'hi deixen veure, encara que hi parli el capitost principal de Madrid? Al que es diu nacionalista però es conforma amb el fet que la nació que diu defensar formi part d'una nació més gran? Al que profetitza una independència gairebé immediata, com si només calgués prémer un botonet, i ja està? Al que lluita per una independència no tan propera, però possible a mitjà termini? Al que no sap què vol, llevat que se'l voti? Al que rebutja l'independentisme i només es preocupa, diu, pels problemes socials i econòmics de la ciutadania? Les promeses d'uns són falses segons uns altres; les ganes de fer-ho bé d'uns són ganes d'anar contra el progrés i la llibertat segons uns altres. Allò que segons uns és verd, té un cridaner color vermell segons uns altres. La nit és el dia i el dia és la nit. Aquesta selvàtica barrija-barreja de formacions polítiques, cadascuna de les quals es considera en possessió de la veritat, aviat començarà a fer remor, i cada cop més forta i ensordidora. Però, què necessitem, realment, els ciutadans de Catalunya? I si allò que ens cal no es troba en cap llista? Perdoneu-me si aquesta columna us sembla redactada després d'un malson. Ho sento, amics, no ho veig clar, gens clar. Els polítics ens han decebut de tantes i tan variades maneres que jo almenys no sé què creure. Bé, sí, crec que són uns magnífics venedors de fum.