Arquitectura i legislació

Aquest agost vaig participar en una entrevista de ràdio sobre l'opinió que els arquitectes podíem tenir respecte de la iniciativa de Medi Ambient d'endegar noves mesures per fomentar l'existència d'orenetes, falciots i altres aus protegides a les nostres ciutats. Entre d'altres, aquestes mesures haurien de facilitar l'hàbitat en els edificis mateix, incorporant-ho en els projectes. L'entrevista s'estroncà amb una fallada telefònica i la iniciativa va quedar a mig valorar; hi hagué temps per reflexionar sobre com ha canviat avui dia l'ocupació de golfes i sotateulades o l'exigència de netedat dels edificis de les nostres ciutats. Però va quedar per fer una segona reflexió: potser aquesta acollida de les aus no depèn tant dels edificis com dels nivells de densitat, contaminació, soroll, poc espai verd i poca presència d'aigua que presenten les actuals concentracions urbanes. I de l'estimació o nosa que produeix als ciutadans aquesta volguda presència. Pensant-hi, recordo el comentari del naturalista Jordi Sargatal que, des del seu despatx de la Pedrera, donava menjar a les orenetes. Unes i l'altre convivien “malgrat” l'arquitectura.

Tot plegat més aviat anecdòtic, però fa pensar com, un cop més, recorrem a regular per corregir i, un cop més, el nivell d'exigència i de més regulació excessiva recau sobre l'arquitectura. Regulem com hem de construir, com hem d'habitar, com hem d'integrar, com hem d'incloure i com hem d'evitar els excessos. Realment creiem que ens calen més controls i més regulacions per viure millor? Pel fet de reglamentar més, millorem la nostra acció i gestió sobre els llocs? Fins a quatre nivells d'administració són competents per legislar en el camp de l'edificació. I, encara, les aspiracions legítimes de cada ens local, en les seves ordenances, volent marcar les diferències, volent fer-ho millor. Potser teníem veritables mancances i estàvem endarrerits respecte d'alguns nostres veïns, però, ara, no ens haurem passat de frenada?

Costa d'entendre-ho i costa més d'aplicar-ho. Multiplicació de normes, profusió de tràmits, diferents nivells de control superposats, una gimcana, una pèrdua d'energies que dilueix el centre d'interès, en detriment del resultat final. Al final d'aquesta cursa d'obstacles aconseguirem més bons resultats? Algunes actuacions, alguns nous paisatges ens produeixen prou dubtes.

Què n'hauríem d'esperar de la gestió del nostre paisatge, de les nostres ciutats, de la nostra arquitectura? En primer lloc, la seguretat de les persones, obvi i prioritari. Després, la protecció del nostre patrimoni i dels nostres paisatges; és el nostre potencial i és part de la nostra identitat. A partir d'aquí les següents prioritats ja no serien tan unànimes i es podrien valorar de diferent manera. La construcció ben feta, l'estalvi energètic, el mínim habitable..., segur que sí. Però i la cultura arquitectònica, les noves maneres de viure, les noves unitats familiars, els nous llenguatges i estils, la recerca tecnològica, però també la formal, els debats de futur... L'arquitectura és aquella disciplina complexa que, més enllà d'arrecerar-nos, ens ha d'ajudar a gaudir del nostre entorn i a viure millor.

Un estiu també prolífic en l'aprovació de reglaments, decrets i ordres. El primer –i de llarga controvèrsia–, que el 28 i 29 de juliol ha culminat l'aplicació de les directives de Bolonya a la carrera acadèmica d'arquitecte. Tal com aferrissadament ha defensat la professió i tantes universitats, el recorregut amb un grau de cinc anys defineix una formació integral més enllà de cicles o fases, unes més tècniques, d'altres més conceptuals. Un posterior màster serà el que habilitarà l'exercici professional. La decisió és esperançadora davant l'allau disgregadora, compulsiva, que fragmenta el coneixement i l'autonomia tècnica i intel·lectual d'individus especialitzats i inermes.

D'un altre sentit, contraposat, ha estat el reial decret del 5 d'agost, sobre el visat col·legial obligatori. Regula el control professional dels projectes, una acció delegada de l'administració als col·legis professionals. I en canvia, minvant-lo dràsticament, el funcionament econòmic. Si alguns col·legis professionals, més enllà de funcions de control i supervisió dels mateixos professionals, han estat referent i clau en processos d'avanç històrics i democràtics, i quasi únics agents culturals en el seu àmbit, ha estat per l'aportació econòmica que cada visat significava, en escreix de l'estricte cost del visat. Ha estat així amb el Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, quasi en solitari difusor cultural i tècnic de l'arquitectura. Unes aportacions, per tant, en una petita proporció, d'aquella part de la societat més relacionada amb la construcció: promotors, particulars i administració; i en una altra part, dels mateixos arquitectes. Ara, amb l'objectiu de no gravar «injustament» l'usuari, en pro de la defensa del consumidor i la bandera de la lliure competència, el nou decret determina, entre altres coses, que el cost del visat serà una taxa estrictament ajustada al cost material del visat. Res a veure amb el ventall d'activitat que ofereixen els col·legis professionals al conjunt de la societat.

Si això és així, a partir d'ara qui s'encarregarà de difondre la cultura arquitectònica? Qui farà recerca i debat autònom de noves necessitats, tècniques, estils i llenguatges? Qui farà pedagogia de la seva comprensió i sentit crític entre els joves dels cicles bàsics? Si tot això en el món de l'art, de la història, del cinema, de la ciència ho fa l'administració, en l'àmbit de l'arquitectura –a partir d'ara– també ho farà?

No resultarà un engany un pretès model de lliure competència o d'igualtat d'oportunitats si deixa de banda la diferència de l'oferta o la diferència del servei prestat a la societat? Més de 75 anys de gestió i difusió cultural de l'arquitectura a costa del col·lectiu dels arquitectes catalans crec que no ha estat en va, i ho referenda el bon reconeixement internacional de la nostra arquitectura.

Si les idees, la recerca i les innovacions dels projectes queden en segon terme i fins i tot negades en el procés laberíntic de superar tots els tràmits per aconseguir una autorització per construir; si des del col·lectiu de professionals no es pot seguir vetllant per l'interès comú i apostar per continuar avançant i millorant la nostra arquitectura i les nostres ciutats, podem estar veritablement convençuts que el benefici és per a l'usuari?