Opinió

LA TRIBUNA

La quincalla tapa l'or

La vitalitat del poble de Déu no apareix a l'exterior, eclipsada pels signes ostentosos

Dies abans que l'Associació de teòlegs Joan XXIII celebrés el congrés anual, el Fòrum Joan Alsina de Girona, fidel com sempre al Concili Vaticà II, va fer públic un Manifest en favor de la senzillesa en l'Església, amb el qual s'anticipà, sense proposar-s'ho, n'estic segur, a algunes de les principals conclusions del congrés celebrat recentment a Madrid, en el qual –val a dir-ho– van participar personalitats de gran predicament en l'àmbit teològic de l'Església i de fora de l'Església. Com per exemple el jesuïta Jon Sobrino, amic personal d'Ignasi Ellacuria i company de fatigues dels altres sis jesuïtes assassinats a trets, amb nocturnitat i traïdoria, a la seva residència, per sicaris del govern d'El Salvador i per obscures raons difícilment desxifrables. Jon Sobrino es va salvar de miracle. Aquella fatídica nit era molt lluny de l'esmentada residència, situada a prop de la Universitat d'El Salvador, fundada i regentada pel grup de jesuïtes assassinats, amb Ignasi Ellacuria al capdavant i amb Jon Sobrino com a únic supervivent. Que aquesta llarga evocació serveixi per atiar la memòria col·lectiva i per conjurar, de passada, l'oblit institucional. I que també serveixi per subratllar que, salvant les distàncies que calgui, el treball d'un congrés, en què els ponents solen gaudir de reconegut prestigi, no difereix gaire, en el fons, del treball que duen a terme els diversos fòrums diocesans que coneixem, ni difereixen tampoc d'altres grups o moviments de base menys coneguts. Això és així, perquè el nexe que els uneix és el mateix: la fidelitat de l'Evangeli de Jesús i la plena comunió amb les principals directrius del Concili Vaticà II. Si no fos així, si no els unís la fidelitat, les coincidències serien impensables, ja que els grups o comunitats de base, a banda que són molts, treballen de manera completament autònoma, i amb total independència els uns dels altres. La qual cosa no vol dir que no es comuniquin o que no es relacionin; és evident que sí, però per raons d'afinitat, com tothom, no per programar en comú els temes de treball. El treball “comú”, l'oficial, per entendre'ns, és el treball que es du a terme en les reunions d'arxiprestat, d'acord amb un programa prèviament establert i seguint unes pautes igualment establertes, que no varien; són sempre les mateixes. Tant és així, que les reunions d'arxiprestat discorren completament al marge dels problemes que afecten el conjunt de l'Església, per més greus que siguin o per molt que tothom en parli; no per això s'alterarà l'ordre del dia, no es produirà cap intervenció al respecte d'això. Ni tampoc cap comentari. Els bisbes, en aquest sentit, poden estar tranquils. De les reunions habituals i de les trobades oficials, és impensable que en surti cap manifest ni tampoc declaracions. Això és propi dels fòrums, que no són cap altra cosa que espais de llibertat, d'opinió, de diàleg, de reflexió en comú i de testimoniatge del treball realitzat. I val a dir, en honor a la veritat, que és aquesta última part –i només aquesta– la que crea incomoditat als bisbes. Més que més, si el fruit del treball en comú aporta una certa dosi d'autocrítica, d'altra banda inevitable, si el que es pretén és detectar les causes del desprestigi creixent que afecta avui l'Església institucional. Tal és el cas del darrer manifest del Fòrum Joan Alsina en favor de la senzillesa en l'Església, en el qual es demana que siguin revisats –a la llum de l'Evangeli i de la sensibilitat actual– aquells signes externs que, en comptes de “revelar”, “velen” la immensa riquesa humana i salvífica que genera la vitalitat del poble de Déu; vitalitat que no apareix mai a l'exterior, contínuament eclipsada per l'ús i abús d'uns signes externs ostentosos, però que tanmateix són els signes que tothom veu i els únics que no tenen raó de ser. D'aquí ve que, lluny de beneficiar l'Església, la perjudiquen ostensiblement. I d'aquí ve que el Fòrum Joan Alsina mostri la seva preocupació. Una preocupació que s'ha escampat per tots els moviments de base com una taca d'oli, i que el sector més progressista de l'Església també ha fet seva en el darrer congrés, que va comptar amb la presència de Jon Sobrino. L'impacte en veure'l entrar a la sala, venint de l'hospital i amb la sonda encastada al braç, no l'hauria superat ni el papa. Amb cosa de segons, la tria va estar feta: l'ostentació és quincalla, la senzillesa és or.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.