L'atzar

“La nostàlgia és un contenidor buit i cadascú hi posa el que té, fins i tot el pitjor. Depèn dels estalvis”. Ho afirma Tabucchi. Encara recordo amb nostàlgia recent l'exercici que li va plantejar el CCCB: parlar del futur de l'atzar. Difícil, és clar. És l'art que practiquen els polítics que aquests dies ens aventuren un impacte generacional.

Fins el president Montilla, que s'ha despullat damunt l'escenari del Romea, el mateix que trepitja ara Amaia Salamanca, ha mogut els fils de la nostàlgia per explicar el seu recorregut vital. El va dur d'Iznájar a “currar” presidint la Generalitat. En un paisatge compartit entre vietnamites,Triunfo, Borges,Blas de Otero, i el català de la Teresa, que ja no hi és.

Nostàlgia amb la La nit de Sant Joan, el muntatge de Dagoll Dagom, que ara ha servit per inaugurar l'Artèria, antic teatre Español. Nostàlgia a dojo, doncs: d'Isetta, de civader, de marcianitos, de Macari, de gran Jordiet i del Sisa que demana xampany.

I amb el record regirat, acabes pensant que trenta anys han envellit de pressa. Vaja, que la nostàlgia no és el que era, que diria Simone Signoret. I això que una de les pel·lícules de l'actriu francesa es deia La vie devant soi, la vida davant seu, traduïda aquí com Madame Rosa.

És clar que això ens abocaria, com qui capgira un rellotge d'arena, de la nostàlgia a l'esperança.

És el que ha pregonat per la Mercè a Barcelona un Joan Margarit misteriosament feliç. Com que, a més de poeta, és arquitecte i catedràtic de càlcul d'estructures, calcula que la crisi i el cansament ens poden estructurar com ho estan els danesos o els holandesos.

Sergi Pàmies, en un dels relats de La bicicleta estàtica, explica la història d'un home que per acabar amb la dolçor física i anímica que el tortura es fa extirpar la nostàlgia i l'esperança. I així, ja operat, es mou sense “la inèrcia d'uns records alterats per la memòria” i sense “perdre energia per projectar-se cap a un futur improbable.” Per al futur de les generacions doncs, només ens queda l'atzar.