Cercant la ciutat ideal

És important imaginar un ideal malgrat que és impossible portar-lo a la realitat, encara que no sigui al cent per cent. I ho és perquè ens marca una fita que esperona a intentar aproximar-nos-hi el més possible. Ens assenyala el vector de l'excel·lència

Es pot plantejar una ciutat modèlica si agafem dues realitats existents i les combinem adequadament. S'ha d'analitzar una ciutat gran triant els sectors de major qualitat urbana i qualsevol de les anomenades urbanitzacions que tant van proliferar a Catalunya. Aquests dos referents tenen virtuts i defectes des de la perspectiva urbanística. No obstant, es dóna la curiosa circumstància que els avantatges i els inconvenients de la ciutat i de la urbanització són complementaris i això permet escollir i ajuntar el bo i millor de cadascuna d'elles i rebutjar els seus aspectes negatius.

El concepte clàssic de ciutat crea complexitat, prioritza l'espai públic donant peu a la formació de llocs significatius, farcits d'estímuls visuals i en els quals hi conflueixen tot tipus de persones. Hi ha vida urbana. També, una gran varietat de serveis i equipaments que faciliten el seu ús per part dels ciutadans. La cara fosca consisteix en la insuficiència de parcs urbans que es contraposin a l'artificialitat que caracteritza la ciutat i, sobretot, l'excessiva presència del cotxe que degrada ostensiblement l'ambient urbà a causa del soroll, contaminació i perill que provoca i, a més, la gran invasió que fa de l'espai públic. Sovint es prioritzen els vehicles en relació als vianants. Bé, és possible que el cotxe elèctric solucioni algun d'aquests problemes.

Les urbanitzacions, per contrast, ofereixen un ambient net, silenciós i tranquil i una relació directa amb un entorn de vegetació (encara que no és, ben bé, el ple gaudi de la Natura). És, justament, el que necessita l'habitant de la ciutat congestionada i mediambientalment degradada. Els inconvenients vénen d'oferir un entorn ensopit, tristoi i carrers desèrtics. Afegim-hi que són barris dormitori de tal manera que no hi sol haver cap botiga ni cap altre equipament. Els residents han de traslladar-se en vehicle privat fins al nucli urbà al qual pertanyen o a una ciutat veïna per poder fer ús d'algun d'aquests serveis. L'agreujant és la tendència de convertir el que abans eren segones residències en habitatges permanents.

Descrit aquest panorama, resulta clara la recepta teòrica, és a dir, conjugar les bondats de la ciutat complexa i equipada i els avantatges de les qualitats mediambientals de les urbanitzacions. Des del pragmatisme, és millor partir de les condicions de la ciutat i tractar de minimitzar els efectes perversos del cotxe i que l'espai públic sigui, veritablement, el reialme del vianant. A més a més, crear un autèntic sistema de parcs urbans (compactes i no lineals) dintre de la trama urbana i connectats per passeigs. Tot això vol dir, entre d'altres coses, densitats altes i una potent xarxa de transport públic però no significa pas oblidar el cotxe sinó fer-ne el mínim ús possible a l'interior de la ciutat.

Ara bé, una cosa és aplicar aquestes idees a la construcció dels creixements i una altra fer les correccions pertinents en el si de la ciutat construïda on les dificultats són moltes. És el gran repte: fer una correcta transacció entre la utopia i la realitat actual. En el fons, millorar la ciutat heretada equival a actualitzar la ciutat mediterrània o impulsar la nostra herència urbana cap al futur. Se'n diu ciutat pública.