La societat del risc

La teoria del sociòleg fa així: estem assistint a l'emergència d'una societat del risc carregada de perills que –risc sobre risc– escapa dels controls tradicionals de la modernitat industrial. ¿Qui ens protegeix davant la contaminació nuclear, la contingència ecològica, els monstres de l'enginyeria genètica, el terrorisme, la crisi financera global o l'atur crònic? El pare de la teoria de la societat del risc –el sociòleg alemany Ulrich Beck– proposa una «mirada cosmopolita» i un «realisme cosmopolita» que prendria forma en una civilització global o federalisme planetari capaç de corregir els excessos. Sona be. Però, de què ens estan parlant? A qui demani alguna concreció, el nostre sociòleg li respondrà amb dues afirmacions: hem de respectar els drets humans i el dret internacional. Sona bé. Però, la falta de concreció persisteix. Davant els problemes que avui se'ns plantegen, Beck està carregat d'unes bones intencions que s'esgoten en si mateixes. Potser sigui per tot plegat que el mateix autor conclou que la seva és una mirada més aviat escèptica. Però, no cal córrer a desar a l'armari una idea que pot ser útil per analitzar i valorar la nostra societat.

Mentre no arribi la cosmòpolis global reivindicada per Ulrich Beck –que ningú no es faci cap mena d'il·lusió en aquest sentit–, convé deturar-se en un món que sí que respon al diagnòstic fet pel sociòleg alemany. La nostra és, efectivament, una societat del risc que soscava i anul·la els sistemes de seguretat establerts fins avui mateix. Parlem, per exemple, del vessament de petroli al golf de Mèxic. ¿Qui podia pensar que un accident, que es tradueix en una fuita incontrolada de petroli, conduiria a una situació de risc que acabaria en un seguit de catàstrofes encadenades –d'índole diversa– a les quals no resulta fàcil de fer front ni trobar resposta? Això, fins ahir mateix, era improbable. Avui és possible. Real.

Més enllà de la catàstrofe ecològica –contaminació i desaparició d'ocells, tortugues i mamífers marins–, més enllà de la catàstrofe econòmica –les indemnitzacions que ha de pagar BP, les primes d'assegurança abonades, la crisi de la indústria pesquera i turística, la pèrdua de la collita de blat i soja del delta del Mississipí i l'atur–, més enllà d'això, estem assistint a la catàstrofe política. I és que el vessament de petroli del golf de Mèxic està tenint unes conseqüències desastroses per a Obama. Tant és així que hi ha comentaristes nord-americans que parlen del Waterloo d'Obama. ¿Què està passant? Em permetran que porti a col·lació una columna de Peggy Noonan apareguda en el Wall Street Journal del 29 de maig: «Creiem que era competent». En d'altres termes, el risc de la indústria petroliera s'encomana a la política. La incompetència davant el vessament de petroli –gairebé dos mesos sense fer res tot esperant que BP, des de Londres, trobés la solució– va ensorrar la popularitat d'Obama i, el que és més greu, va contaminar el seu programa.

Si l'any 2005 el Katrina va catalitzar i canalitzar els sentiments anti-Bush, la catàstrofe múltiple del golf de Mèxic està fent el mateix amb Obama. I més si tenim en compte l'ambiciós programa de perforacions petrolieres submarines –més risc– dissenyat per Obama amb l'objectiu d'assolir la independència energètica davant els països productors i exportadors de petroli.

Per allò de reblar el clau, s'ha de dir que una volta superada la catàstrofe del golf de Mèxic, un altre risc plana damunt Obama. I és que l'inquilí de la Casa Blanca, per evitar un altre vessament de petroli de semblant magnitud i assolir la independència energètica, ha apostat per l'energia nuclear. Notin el detall: la solució al risc comporta més risc. ¿Qui deia que Ulrick Beck no tenia raó? Per cert, Bill Gates s'ha incorporat a una joint venture que investiga microreactors nuclears subterranis més enllà de tot risc. ¿Tindrà o no tindrà raó Ulrich Beck? En definitiva, quina és la frontera del ser humà