L'ofici de periodista

El 27 de juliol del 2009 feia bon temps. Amb el pintor i amic Paco Fulcarà havíem sortit del port de Colera, a mitja tarda, per veure si pescàvem algun barat o alguna agulla, tot fent el curri. Una barca a poc gas i el sol ponent-se darrere el puig d'Esquers. La conversa era tranquil·la, allargassada i còmoda, i la vista, perduda entre el blau inquiet del mar i la punta de les canyes; la pau de les vacances.

Però, és clar, a la butxaca hi duc el mòbil, per si de cas. I el si de cas es presenta en forma de trucada. És, ves per on, en Carles Flo, de l'Avui, que m'explica que en Millet ha dimitit de la presidència de la Fundació del Palau de la Música i que el substituirà l'Arcadi Calzada, i em pregunta si li puc fer unes ratlles sobre el personatge. Per quan? Per avui mateix, com a màxim a les deu.

Se m'ha espatllat la tarda. Què hi farem. Si em truca en Flo, que havia estat el meu subdirector en la meva etapa a l'Avui i que ara mateix n'és el director general, no li puc dir que no.

Tinc poc temps. Per molt que girem cua ara mateix i que encarem la proa a port, n'hi ha per tres quarts o una hora. Llavors caldrà fer alguna trucada –en ple estiu, quan no saps qui pots trobar– i mirar internet per fixar alguna data i algun càrrec que la memòria no ha retingut. Mentrestant, el cervell barrina: la galeria d'Olot, les subhastes d'art, la carrera política convergent, diputat, alcalde, president de la Diputació, president de la Caixa de Girona... En els seus inicis havíem fet certa amistat. Quan era a la Diputació, li vaig demanar ajuda per al Punt Diari i ens en va facilitar. Quan vaig publicar el llibre de contes de Nadal me'n va fer el pròleg, gentilment, i me'l va presentar a la Fontana. De tot plegat, en sé ben poca cosa per documentar el diari. Suo de la feinada que tinc a sobre. Però tinc el telèfon a la butxaca i em torna a sonar. És algú de l'Avui. Em diu que la proposta de l'Arcadi com a nou president ha estat desestimada. Que l'article no cal. M'han tret un pes de sobre.

Avui preparava un article en què citava la tria de mulats d'Espinavell. Datant-la he recordat que m'hi va convidar precisament l'Arcadi Calzada, com a president de la Diputació. N'he buscat les dates. Quan he escrit el nom de l'amic he trobat, sobretot, sospites i investigacions sobre la seva gestió al capdavant de Caixa Girona, sobre el casament de la seva filla a Cap Roig, les obres d'art comprades per Caixa Girona a una societat a nom de la filla de l'Arcadi i del fill d'un altre amic, l'Antonio Niebla; un enrenou que el temps aclarirà, esperem que per bé. Però m'adono del ridícul que ara mateix faria si hagués escrit i publicat l'article que em va encarregar en Carles Flo.

Ser periodista no és gens fàcil, creieu-me.