Antisistema

El llenguatge que fem servir amb les coses no és innocent, no és innocu, no és inofensiu. De sobte, els qui creen disturbis a Barcelona aprofitant l'excusa de la vaga són definits com a “antisistema”, però la veritat és que cremar contenidors i mostrar el descontentament de forma violenta no ha de significar necessàriament que estiguin en contra del sistema. No poden estar en contra, per exemple, del funcionament del sistema? Dels dèficits democràtics cada cop més evidents? Dels privilegis de la classe política, de les mesures de Zapatero, de la ineficàcia de la nostra autonomia? Per què el fet de manifestar-se de forma violenta, per antisocial que sigui (que ho és), ha de ser qualificat necessàriament d'antisistema? Diria que és un calaix de sastre massa senzill, massa fàcil per ser ajustat a la veritat. És massa simplificador. I el que hi ha al darrere d'aquests comportaments, per condemnable que sigui, no és del tot simple. No és bretolada pura i dura: tot i que, efectivament, també n'hi hagi. Després de dir-los “antisistema” i brètols, ens hem aturat a pensar en ells? En el mecanisme mental o moral que fa que un noi es posi a cremar contenidors i a llançar llambordes contra la policia? Només és ganes de brega? Segur? Crec que hauríem de preguntar-nos si no hi ha una esquerda profunda en el funcionament de la nostra democràcia, dels nostres serveis socials o de la nostra convivència. A banda de la recerca de l'aventura i del soroll, crec que hi ha alguna cosa més important que ens ha de convidar a reflexionar. Mesures policials més fortes, sí, i increment de les penes, i major eficàcia judicial i policial: però, després de tot això i de forma paral·lela, reflexionar sobre el forat que s'ha creat entre aquests joves i el funcionament de les nostres institucions. Realment no tenim cap autocrítica a fer? Realment estan tots ells en contra del sistema? O dit d'una altra manera: Joan Boada manifestant-se mentre els aldarulls a Barcelona agafen relleu. Això no ha fet que molts de nosaltres hàgim renegat del nostre funcionament polític i democràtic, fins al punt de dir “ja en tinc prou”? I per aquest pensament, som uns antisistema? Ens aturarem a pensar què ens passa?