Muntanya russa i pot

Ahir va començar la temporada dels Nobel amb l'anunci que el de medicina ha estat atorgat a Robert Edwards, per les investigacions sobre la infertilitat que van culminar l'any 1978 amb el primer naixement in vitro d'un humà. Si jo fos científic, preferiria que em toqués un IgNobel, els contrapremis que suposadament guardonen el costat més divertit i esbojarrat de la ciència. Ho preferiria perquè, tot i que amb els suposadament seriosos et donen 1,5 milions de dòlars, ja se sap que als científics no els mouen els diners sinó rebre el reconeixement públic i el servei a la humanitat, i guanyen per golejada els alternatius. Edwards ha trigat 32 anys a rebre el seu premi, mentre que els seus homòlegs dels Ig, Simon Rietveld i Ilja van Beest, han aconseguit el seu en menys d'un any, per haver descobert que els símptomes de l'asma poden ser tractats fent un volt en una muntanya russa. Encara que sembli mentida, la investigació d'aquests dos darrers és més important, ja que trobar una alternativa lúdica i que estalvia fàrmacs per als que s'ofeguen és realment un pas endavant, mentre que allò dels òvuls fecundats en un pot no deixa de ser un procediment superflu i antieconòmic perquè per a les parelles que no poden criar és més còmode i barat adoptar una criatura que ja els entreguen mig engreixada.

Tothom s'ha fixat que l'IgNobel de biologia ha premiat la comprovació científica que els ratpenats de la fruita són aficionats a la fel·lació, i això oculta descobriments de mèrit com la confirmació que renegar alleugereix el dolor, premi indiscutible de la pau 2010, i la constatació experimental que els microbis tenen tendència a enganxar-se als científics amb barba (salut pública).