La ciència dels conflictes

Si em demanessin una llista amb dotze paraules que defineixin la vida, una d'elles seria conflicte. La vida és un fenomen dinàmic que ens obliga a interactuar constantment amb el nostre entorn, fet que genera interessos no compartits i fins i tot contraposats dels quals neixen els conflictes. La setmana passada es va celebrar a Barcelona el IV Congrés Internacional de Conflictologia i Pau, que va reunir experts en molts camps del coneixement humà per a analitzar de forma interdisciplinària l'origen i la resolució dels conflictes humans. Jo hi vaig assistir com a membre del Centre de Recerca i Estudis en Conflictologia, el CREC –acrònim que presenta uns significats polisèmics i onomatopeics molt interessants–, un grup pluridisciplinari que va arrencar fa un any sota l'aixopluc de la Universitat Oberta de Catalunya i al qual em vaig incorporar en qualitat de biòleg i genetista, junt amb experts en sociologia, política, economia, dret, filosofia, pedagogia, psiquiatria i neurobiologia.

La conflictologia és la ciència que estudia els conflictes, i inclou l'anàlisi del seu origen i la cerca d'estratègies de mediació i resolució no violentes: conflictes col·lectius, com per exemple polítics, socials i econòmics, que sorgeixen d'una violència estructural producte de l'organització de la mateixa societat; o d'àmbit més individual, com per exemple els de parella o amb companys, que en ocasions poden degenerar en greus agressions físiques i psicològiques, com la violència de gènere i l'assetjament. La llista de conflictes és enorme, però les seves conseqüències són similars: malestar i desgràcia personals i col·lectius, que poden arribar a ser extrems per a qui els pateixen –i, poc o molt, tots en patim i també en causem.

Fins no fa gaire la conflictologia era feu indiscutible de les ciències socials. Tanmateix, cada cop és més evident que sense les ciències naturals, i molt especialment les biomèdiques, la visió que hom en té és necessàriament incompleta. El motiu és ben simple: en un món de recursos limitats, els conflictes formen part de la natura, del mateix teixit vital, la qual cosa ha fet que en totes les espècies, la nostra inclosa, s'hagin seleccionat mecanismes biològics per afrontar-los, com per exemple l'agressivitat. En aquest sentit, per esmentar uns quants exemples, s'han identificat més d'una dotzena de gens que fan algunes persones més proclius a tenir poc control de les seves emocions i a ser més agressives; s'ha demostrat que la major part d'aspectes de la nostra conducta, incloent-hi els implicats en la vida social, tenen un grau considerable d'heretabilitat genètica, que oscil·la entre el 30% i el 60%; i que la gran majoria de persones que manifesten conductes violentes pateixen alguna mena de trastorn psiquiàtric, sovint d'origen neurobiològic o genètic.

En els cas de la nostra espècie tot això hi influeix i es veu influït per la societat, una estratègia vital dins la qual ens integrem també per necessitat biològica d'espècie. Per aquest motiu, per comprendre l'origen i avançar cap a una resolució no violenta dels conflictes que en redueixi l'impacte i l'abast fins allà on ens permeti la idiosincràsia humana, la seva anàlisi pluridisciplinària és imprescindible, amb la contribució no excloent de totes les disciplines científiques socials i naturals, cadascuna en el seu àmbit concret d'estudi, però de forma interrelacionada amb totes les altres.