Tapar-se les vergonyes

Quan fa una setmana es va saber que un personatge amb una àmplia trajectòria pública havia renunciat –o millor dit, havia estat convidat a renunciar– a la direcció d'una suposada important fundació amb nom de príncep, vaig recuperar una mica l'esperança i vaig pensar que encara no està tot perdut. Més d'un pensarà que no n'hi ha per tant. I ho pensarà perquè estem massa acostumats a veure com es defugen responsabilitats per presumptes irregularitats i a veure com els que manen es tapen les vergonyes els uns als altres per si de cas. Mai no se sap a qui li pot tocar! Però aquesta vegada no sembla que hagi estat així. La rapidesa amb què s'ha actuat segurament té a veure amb el fet que el personatge en qüestió fos el director d'una fundació reial que el que pretén, per sobre de tot, és “salvaguardar curosament” els seus interessos. A mi, la veritat, el que passi amb els interessos reials no solament no m'interessa en absolut sinó que, triar per triar, preferiria que ni existissin. Això no obstant, no estaria malament que el que ha passat en aquesta fundació servís de model i animés d'altres a actuar amb la mateixa celeritat quan comencen a aparèixer les vergonyes. No pot ser que ens hàgim acostumat a veure com determinats personatges públics fan i desfan on sigui com si es tractés de monarques absoluts i com si estiguessin per sobre del bé i del mal.