El dret al treball

Divendres afrontem un Primer de Maig que en altres èpoques hauria esdevingut un clam al carrer i que ara reunirà els conscienciats de sempre, tot i la greu crisi econòmica que travessem i el fet que a l'Estat espanyol ja hi ha més de quatre milions de persones sense feina. Malgrat els esforços dels governants per treure importància a l'assumpte, les dades cauen com el sol en ple agost i sembla que no hi ha aturador. Quan arribin els tres mesos justos de la temporada turística és maquillaran les xifres, però la majoria d'analistes d'aquí i de fora ja apunten als cinc milions de desocupats. Sens dubte, és una quantitat altament preocupant per la desestabilització social que pot comportar, i més si es té en compte que ara ja hi ha un milió de famílies en què ningú no treballa. I són homes, dones i joves en temps de feinejar, havent-ne descomptat ja jubilats i estudiants. No obstant això, abans de posar-nos nerviosos convé mirar dades anteriors: el 1983, després de la primera victòria socialista, hi havia 2,7 milions de desocupats i 11 milions de persones que treballaven; el 1993, després dels Jocs, es va arribar als 3,9 milions d'aturats i 12 milions d'ocupats, i ara, després de la bombolla del totxo, hi ha 4 milions sense feina, però estan treballant 19 milions de persones. El 1994 es va arribar a una taxa d'atur del 24,55%, és a dir, una de cada quatre persones no tenia feina. Ara, el problema és que després de quinze anys de vaques grasses, la construcció ha esgotat el crèdit durant una llarga temporada i la crisi ja afecta tota l'economia productiva i estan minvant sectors abans potents com el tèxtil. Governs, empresaris i sindicats han de ser capaços de fer recuperar la il·lusió, trobar punts d'entesa i garantir el dret al treball, un dels fonamentals de la nostra civilització. I els més agosarats, que recordin que som un país d'una gran tradició en cooperativisme.