Mediador

Eren les vuit del matí i ja tenia tres missatges de text al mòbil. Un era de J., el seu millor amic, i deia: “Estic superat, no vull fer mal a la L. però estimo l'E. Truca'm”. El següent, en ordre temporal, era de L.: “M'has d'ajudar a recuperar en J. Tu ets el seu millor amic i confia en tu. Ajuda'm”. El tercer era d'E.: “En J. és molt mono, però no hi vull res seriós; com li ho dic? Quedem a les 6?” Després de llegir-los, de cop i volta la vida li va fer mandra. Va estar temptat de desconnectar el telèfon, tornar-se'n al llit i tapar-se completament amb el llençol tal com feia quan era petit, imaginant que aquell espai era una mena de bombolla que l'aïllava de tot el que no li agradava del món exterior. Després de superar la temptació, es va preguntar amb veu alta per què sempre es veia embolicat en situacions d'aquest tipus, fent de mediador. Segurament era perquè odiava els conflictes i perquè inspirava confiança. Algunes virtuts havia de tenir, es va dir a ell mateix, tot i que li costava molt reconèixer-ho. Mentre esmorzava va rumiar com podia solucionar el problema sense sortir-ne escaldat, cosa força probable, sent com era, amic de tots tres. Com més voltes hi donava més tenia clar que no era just que el posessin al mig de tal embolic. Encara és va emprenyar més quan ho va analitzar fredament tot plegat: havia de resoldre una situació que no havia creat tapant les mancances emocionals de tres adults que semblaven criatures buscant les faldilles de la mama. Abans d'arribar a la feina es va asseure en un banc i va iniciar la seva estratègia. Primer va reenviar el missatge d'E. a J. Després va reenviar el de J. a L., i hi va afegir: “En canvi, jo sí que t'estimo”.