Lluís Companys, vexat
Al cap de setanta anys, cap dels governs espanyols ha demanat perdó pel crim d'estat que va portar a l'afusellament del president de Catalunya Lluís Companys. Ep! Afusellat, com deia la sentència (?), perquè havia estat president de la Generalitat de Catalunya.
Cada any, quan comença la tardor, torno a llegir papers que va escriure l'admiradíssim Josep Benet sobre La mort del President Companys. En aquest cas, la lectura va omplir el mes de setembre perquè la Comissió de la Dignitat havia organitzat a Madrid un acte per recordar que setanta anys abans Companys, lliurat per la Gestapo a la policia franquista, havia estat a la sinistra Dirección General de Seguridad, ara seu de la Comunidad de Madrid.
Per cert, cada any, la més espanyola de les Españas concentra tot el tresor d'amor familiar la nit de Cap d'Any per sentir les dotze campanades que donen, des d'allà, la benvinguda a l'any nou. No hauríem de demanar que triessin un lloc menys marcat per la repressió duríssima del franquisme? O és que el missatge subliminar és “l'any nou arriba perquè abans, aquí, va ser torturat el president de Catalunya”?
Recordem les paraules de Josep Benet: “Durant aquelles cinc setmanes que passà als calabossos de la Direcció General de Seguretat, es concentrà en la persona del president de Catalunya l'immens odi que els franquistes sentien contra Companys i el poble català. Lluís Companys fou vexat, objecte de tota mena de mofes i maltractaments, colpejat, malferit, insultat. Quan a Barcelona la seva germana Ramona va rebre la seva roba, va descobrir-hi negres taques de sang seca”.
Quan la Comissió de la Dignitat va demanar permís a Esperanza Aguirre per celebrar l'acte commemoratiu de l'estada a Madrid, empresonat, de Companys, la desesperant presidenta de la Comunidad va dir que no... i l'acte va haver de tenir lloc, un dissabte, al centre de la Puerta del Sol, com si allò que reivindicàvem fos un anunci de dentífric o la promoció d'un campionat de pàdel per a jubilats. Per això, a les raons del crit maragallià d'Adéu, Espanya!, jo hi afegeixo: ja n'hi ha prou, d'humiliacions continuades. O no?
