la importància històrica de
foment del Treball
Un error de perspectiva
de mira desviat pel que fa
a la institució”
La suposada batalla pel Foment del Treball Nacional és una contesa equivocada d'empresaris amb el punt de mira desviat pel que fa a la institució, la seva virtualitat i la seva història. Després de quasi 30 anys vinculat a la institució, les meves reflexions són fruit de la volença i del fervor de vora cinc anys d'estudi i d'investigació de la seva història, que es publicarà aviat. L'actual disputa, doncs, per la presidència del Foment del Treball no em sorprèn, més que més després d'haver llegit el comentari del meu amic Vicent Sanchis, FemCat de debò (AVUI, 6 d'octubre del 2010).
La història no és pas la que ell sintetitza: “Catalunya, empresaris i país han estat, des que el mal vent de la història va endur-se la Lliga, termes antitètics”. Res més inexacte. Abans de la Lliga de Cambó, l'organització fou una seqüència ininterrompuda d'institucions empresarials, originades el 1771 en la famosa Pragmàtica Sanció de Carles III, que va obrir l'imperi d'ultramar als súbdits de la Corona d'Aragó, mercat que fins aquell moment era monopoli de Castella. Des d'aleshores, l'anomenada Comissió de Fàbriques va estimular exportadors, importadors i industrials que, a partir de les indianes, configuraren interessants mercats, projectaren noves perspectives a l'insuficient capitalisme industrial, crearen una escola de pensament econòmic a partir de les ensenyances de Jaumandreu i configuraren una burgesia empresarial, capaç d'implantar a Espanya la revolució industrial, incompresa a Castella des del seus inicis. Erasme de Gònima, els germans Bonaplata, el banquer Remisa, Joan Güell amb la seva defensa del proteccionisme, Pasqual Madoz i Bonaventura Carles Aribau com a cervells i lobbistes a Madrid, el general Joan Prim, que contracten i recondueixen a la doctrina proteccionista i catalanista, Laureà Figuerola, que porten al Ministeri d'Hisenda, etc.; un munt de prohoms que fonamentaren el capitalisme industrial en contraposició a l'agrarisme de castellans i andalusos.
El segle XIX no s'entendria sense l'impuls d'aquella burgesia catalana. El proteccionisme no hauria existit com a factor de formació de mercats i polítiques després de la pèrdua de les colònies el 1898 i la potència industrial d'aquesta classe que urbanitza Barcelona des del segle XIX fins al 1925. Sense aquests empresaris, Catalunya no seria el que és ni el que fou passada la Guerra Civil. Construïren el país, crearen institucions i fundacions, gestaren bancs, i Cambó i la Lliga foren, tal volta, la seqüela d'aquest procés. Per això resulta una exageració ahistòrica mantenir que “la majoria dels senyors que han fet empresa no han fet país. Pitjor encara, si han fet país, no han fet empresa”. Fins i tot, van reconstruir el Liceu després de la bomba del 1893. L'Eixample n'és el màxim testimoni. Com es pot afirmar amb lleugeresa “la misèria que ha definit el Fomento del Trabajo Nacional, una patronal que ni treballa, ni fomenta, ni és nacional” segons Sanchis? Foment mai es va integrar en l'organización sindical del franquisme; va romandre com a relíquia supervivent gràcies a las influències de Miquel Mateu, alcalde de Barcelona i president de l'entitat darrere la Guerra Civil. Per això, una volta desapareguda la Dictadura, Foment brolla com a patronal exclusiva i des de Foment s'inicia la CEOE al juny del 1977. Ribera Rovira fou un home providencial del lligam de generacions que traslladen a Madrid el concepte de patronal i de grup d'influències, segons la idea generada per Vicens Vives.
el maig del 1977, Carles Ferrer Salat és elegit president de Foment del Treball i, a l'octubre, president de la CEOE, sense renunciar a la rectoria de Foment, que cedeix la seva jurisdicció “Nacional” (espanyola) per unificar tots els interessos empresarials espanyols sota una sola cúpula organitzativa. Des d'aleshores, dins el moviment patronal a Espanya res ja no serà aliè a la influència de la patronal catalana. Tot el contrari a aqueixa suposada maledicció que apunta Vicent Sanchis, la redempció de la qual pretén assumir FemCat. Em sembla una visió tan esbiaixada com voluntarista i inexacta. Veurem el que dóna de si FemCat, i ho contrastaran amb el que han estat quasi dos segles i mig d'acció empresarial de Foment, un lobby sense precedents a Espanya –i això és una patronal–, que mai no es va sotmetre a cap partit polític, ni tan sols durant els anys de la Lliga. Si Joaquim Boixereu i el seu Foment Futur volen redefinir la institució, ben aviat s'adonaran que aquesta organització d'organitzacions arrossega darrere seu un flux tan poderós que no serà fàcil de domtar.