28-N amb dèficit mediàtic

Davant una campanya tan crucial com la del 28-N, ¿disposa Catalunya d'un sistema de mitjans de comunicació suficientment autònom i equilibrat, capaç d'oferir a partits i ciutadans oportunitats d'informació, de debat i de contrast prou àmplies? En altres termes, ¿quin grau de qualitat democràtica pot oferir el conjunt dels mitjans amb influència a Catalunya davant la necessitat de formació d'opinió i de decisió de vot en el període previ al 28-N?

Tot fa preveure que tenim una gran campanya a la vista. Una d'aquelles campanyes electorals que satisfan els observadors i els analistes. No sols pels resultats finals, els quals poden afectar tota una generació. Sinó també pel discurs públic que aquesta campanya genera sobre temes de gran rellevància –com són la relació Catalunya-Espanya o la crisi econòmica–, sobre possibles nous liderats i, òbviament, sobre la nova majoria de govern a la Generalitat. En les democràcies parlamentàries la campanya electoral és un període limitat i regulat d'intensificació dels recursos de comunicació i de propaganda entre partits i ciutadans amb vista a la decisió de vot. La regulació d'aquest període pressuposa i exigeix la intervenció d'un tercer actor, els mitjans de comunicació. La intervenció del sistema mediàtic és condició i garantia d'uns requisits imprescindibles per a la legitimitat de tot el procés electoral, com són el pluralisme, les llibertats d'expressió i d'informació, el coneixement dels candidats o la difusió de programes i debats.

Per tant, la missió i la responsabilitat del tercer actor en tot el procés per a les garanties democràtiques i d'igualtat d'oportunitats entre opcions i candidatures són inqüestionables. Així, doncs, ¿és indiferent el mapa actual dels grans mitjans de cara a la creació de discurs i a la formació d'opinió sobre temes nuclears com, per exemple, el dret a decidir, el concert econòmic, l'Espanya federal o la independència de Catalunya? La meva tesi és que no. No és indiferent, sinó ben al contrari. Per dues raons complementàries: perquè cada mitjà o grup mediàtic es comporta com a actor interessat; i perquè el conjunt dels grans mitjans amb influència a Catalunya presenta un biaix espanyolista ja sigui per raons estructurals o per interessos particulars.

En efecte, com he argumentat en altres llocs, l'escenari mediàtic d'intermediació política a Catalunya presenta una estructura de dependències tal que afavoreix la visió i el tractament de la política catalana com a sistema subsidiari de la política espanyola. La cultura política catalana és vista com a part de la cultura política espanyola. Tot fet o conflicte polític català s'intenta explicar en clau espanyola. Fins i tot les diferents estratègies de lluita entorn al govern de la Generalitat procuren reduir-se a expectatives de poder a nivell de Madrid. Si no és així, no desvetllen suficient interès i se silencien.

Els estudis de les campanyes al Parlament de Catalunya realitzades des de 1996 avalen aquesta línia d'interpretació. Mostren com les grans cadenes espanyoles de televisió (i en part de ràdio), que en conjunt obtenen a Catalunya unes audiències majoritàries, solen ignorar pràcticament el procés electoral català durant la (llarga) precampanya; i durant les dues setmanes de campanya, prioritzen alguns temes i candidats de forma molt esbiaixada o clarament interessada. La sensació general –i la cultura política de fons– que poden extreure els espectadors/electors catalans de la cobertura de la campanya és que les eleccions al Parlament són poc importants, que són de segona. La premsa diària, en canvi, representa un model més autosuficient. I internet és la incògnita: serà la principal plataforma per als nous candidats, ja que veuran prohibit l'accés als blocs electorals i als espais gratuïts.

En definitiva, la campanya del 28-N arranca amb un dèficit d'equilibris de poder en el sistema mediàtic hegemònic a Catalunya, sobretot en televisió. Per raons estructurals (propietat i decisió editorial ubicades a Madrid, llengua, audiències d'àmbit espanyol, etc.), i/o funcionals (escàs interès informatiu ales privades, imposició dels blocs a les públiques, etc.), l'escenari mediàtic no afavoreix prou la motivació, la formació d'opinió i la participació electoral. En aquest quadre de deficiències, el paper de TV3 continua sent únic i fonamental per donar certa credibilitat a tot el procés.