Estratègies confuses

Escric quan tot fa pensar que el debat no es farà. Tant de bo que m'equivoqui. Sigui com sigui, els estrategs haurien de vigilar. Amb estratègies tan confuses, sobre temes tan delicats, poden acabar perjudicant els seus líders. En general als ciutadans ens agrada que hi hagi debats, tants com sigui possible. El debat polític televisiu és un dret democràtic. En la societat de la comunicació, quan podem seguir al minut la vida d'uns miners atrapats i el seu rescat, que no puguem veure dos candidats a presidir el país en un cara a cara és, a més d'una incongruència, una expressió de dèficit democràtic.

Sóc partidari d'un o dos cara a cara, i de tots els debats complementaris que convingui. Sóc partidari que la llengua dels cara a cara sigui el català, la llengua pròpia de Catalunya –com diu l'Estatut–. No sóc contrari a un debat en llengua castellana adreçat al conjunt dels ciutadans de l'Estat i, òbviament, a tots els catalans que el vulguin seguir. Però no sóc partidari de presentar la possibilitat de fer el debat en dues llengües en funció de la possible existència a casa nostra de dues comunitats. Aquest debat la generació dels setanta el va enterrar amb bon criteri i millor resultat. Que els estrategs, doncs, no s'equivoquin. El dirigent que insinuï que a Catalunya hi ha dues comunitats lingüístiques perdrà vots. Els catalans estem demostrant, des de fa dècades, que majoritàriament volem viure com una sola comunitat cívica, cultural i lingüística; i en termes generals ens molesta que esquerdin la unitat comunitària que hem sabut forjar i administrar amb notable alt.

Que els estrategs i sobretot els líders no oblidin les eleccions de 1980. Les primeres autonòmiques. Va guanyar qui amb més convicció va plantejar allò que Catalunya era una sola i única comunitat. Qui, amb bona fe, va voler donar carta de naturalesa a dues comunitats per raons culturals i lingüístiques dins de Catalunya va acabar penalitzat. Seria bo no oblidar que els fonaments de la vida comunitària no són les diferències entre la gent, sinó la voluntat de tenir lligams. A Catalunya pràcticament tothom entén el català; tothom que tingui afecte per la política pot seguir el debat en català. A Catalunya la majoria intueix que allò que cohesiona una societat són tres coses: el reconeixement de la memòria plural dels qui hi viuen, el pacte sobre els valors i les normes que ens permeten conviure i una certa idea compartida de futur en comú. Entre els pactes que van fer forta aquest societat hi ha l'ús normalitzat del català en la vida política i seria bo no qüestionar-ho. Unes eleccions sempre són part del futur compartit; són lloc de propostes i dibuixos plurals del futur. No les convertim en motiu de discòrdia i de recuperació dels vells prejudicis que la societat ja havia superat.

Haurem de recomanar que els estrategs rellegeixin Candel. Una de les grans lliçons de la seva vida la va obtenir un dia que, visitant una aula, va preguntar a un mestre quants d'aquells nens parlaven català: el mestre va respondre que només dos o tres. Més de la meitat dels nens –atents a la pregunta– van aixecar la mà tot exclamant: “Señor maestro, yo también soy catalán”. La gent estimem la terra on vivim i acceptem les regles de joc forjades pel sentit comú i la voluntat democràtica, però sobretot volem ser del lloc.

Deixem-nos, doncs, d'estratègies de baixa volada. Els ciutadans volem debats i la majoria estem disposats a entendre'l en català, de la mateixa manera que aquells que estem farts de polítiques casolanes –com diria en Tarradellas– veuríem amb bons ulls que es fes un debat en castellà i projectat sobre el conjunt de l'Estat. Perquè Catalunya, no ho oblidem, no és un problema dels catalans, és un problema d'Estat.