L'endemà del dissabte

Ja està, ja ha passat. Per fi, tenim un debat seriós sobre el racisme a Catalunya. Va començar amb un article de la Najat El Hachmi (El Periódico, 7/10) en el qual, amb un to irònicament contingut, va explicar que el seu fill de 10 anys havia rebut el seu primer insult racista (“moro de merda”); l'endemà, la Pilar Rahola ho va comentar (amb un cert sentimentalisme condescendent) a La Vanguardia; el dia 11, en Jordi Puntí va dir-hi la seva, també al Periódico; i el dia 13 el debat va aterrar a l'Avui via el teclat de l'Empar Moliner. A grans trets, els articles d'El Hachmi i Puntí afirmen que el racisme existeix, també a Catalunya; mentre que el de la Rahola i –amb matisos– el de la Moliner insinuen que un insult tipus “moro de merda”, per lamentable que sigui, no ho és més que els que reben els nens que porten ulleres o que tenen sobrepès.

Ara bé, perquè un nen català digui “moro de merda” (o “negre de merda”, un epítet també força popular per aquests verals) a un altre, cal que hagi copsat –subliminarment, si més no– tres teories pseudocientífiques inventades pel taxonomista suec Carl Linnaeus al segle XVIII i adoptades amb ganes per generacions de pensadors i polítics europeus (i els seus seguidors) fins al dia d'avui; a saber: que les races existeixen; que la raça d'algú n'és l'aspecte més important; i que hi ha races superiors i inferiors. Un nen que es burla d'un company perquè sigui un gras miop no arriba a tant.

Força professors d'institut ja m'han assegurat que els insults –i, per tant, conceptes– racistes són cada vegada més estesos entre els adolescents catalans blancs (i ni parlem dels pares ídem). Una llàstima, atès que Catalunya, sent un país fronterer mil·lenari, gairebé no té elements ètnics en el seu bagatge identitari, i ofereix als que vénen de fora una integració basada en una cosa tan fàcil d'obtenir com és un idioma. Però en comptes de ser, en aquest sentit, un model a seguir per a tot Europa, pot ser que ara a Catalunya s'estigui copiant el xovinisme racista comú als dos països veïns, habitualment considerats tan opressors com prescindibles? Que per a molts catalans la seva pàtria no pot ser dolça llevat que sigui lliure de moros (i negres i gitanos...) de merda? Pregunto, eh? Amb la humilitat que, com a resident estranger, caldria que tingués.