Pinsans i caderneres

Tant a la versió cinematogràfica de Pa negre, d'Agustí Villaronga, estrenada aquest cap de setmana, com a l'última pel·lícula de Marc Recha, Petit indi, hi apareixen pinsans i caderneres. I a totes dues hi juguen un paper gens dolç. Les reixes de les seves gàbies marquen un destí tràgic: per als ocells i per als seus amos.

La guineu de la faula d'Isop i de Recha marca diferències irreconciliables, i el passat i la traïció de la novel·la de Teixidor i la pel·lícula de Villaronga ens aboquen al desassossec.

L'estrena de Pa negre ha coincidit amb el setantè aniversari de l'execució del president Companys, i el mateix regust d'inquietud i trasbals que et deixa la pel·lícula és el que en certa manera encara s'arrossega amb la farsa de judici i posterior afusellament del president de la Generalitat, l'únic cap d'un govern assassinat pel feixisme a Europa.

Les mateixes molles de pa negre que alimenten els pinsans són les que ara serveixen per fer-nos creure que amb la declaració del fiscal general de l'Estat apel·lant a la llei de la memòria històrica ja s'ha reparat el greuge. Hi ha lloc per al pa blanc en el cas de Companys? Veurem la nul·litat del judici franquista? Aquest matí rep l'homenatge de quatre-cents cantaires al castell de Montjuïc, allà on va cridar “Per Catalunya” en el moment en què descarregaven les armes contra el seu cos. Les llums i ombres que el van acompanyar, al capdavant del govern, en les tràgiques circumstàncies de la Guerra Civil, queden en segon terme en aquest allargassat martiri.

Detingut per la Gestapo a la Bretanya ocupada, vexat i insultat, torturat a Madrid, i afusellat a Montjuïc per la dictadura, i ara a l'espera que aquesta democràcia condemni amb fermesa aquella atrocitat.

“Catalunya i llibertat són el mateix”: ho deia Companys, que es va passar la meitat del temps des del seu nomenament fins a l'esclat de la guerra empresonat. Engabiat com els pinsans i les caderneres. “Cantau, cantau, jo dic plorant a boscos i riberes”.