Concerts i autoenganys

Albert Camus recreava el vell mite de Sísif així: “Els déus havien condemnat Sísif a fer rodolar incessantment una roca fins al cim d'una muntanya des del qual la pedra tornava a caure pel seu propi pes. Havien pensat, amb algun motiu, que no hi ha càstig més terrible que el treball inútil i sense esperança”. L'aposta electoral dels partits catalanistes pel concert econòmic m'hi ha fet pensar. Així, CiU s'ha compromès a reivindicar el concert econòmic el 2012 com a condició per donar suport a PSOE o PP després de les eleccions espanyoles, mentre que ERC, tot i que defensa en el seu programa electoral la celebració d'una consulta sobre el futur de Catalunya, també inclou la reivindicació del concert quan acabin els cinc primers anys de l'actual sistema de finançament, el 2013.

La història de la reivindicació del concert econòmic per a Catalunya és una història dissortada on les nostres misèries col·lectives s'han fet paleses amb molta cruesa. En el moment en què es negocia l'Estatut de Sau, només dos partits, CDC i ERC, defensen el concert en ponència. Els partits aleshores majoritaris, PSC i PSUC, s'hi oposen. De fet, CDC només tenia tres representants i ERC un en la Comissió dels Vint que va redactar l'avantprojecte de Sau. En aquell moment de transició, on la Constitució era encara una eina suficientment ambigua en alguns temes, és quan els bascos aconsegueixen el concert. Més endavant, però, o almenys això és el que defensa Xabier Arzallus a les seves memòries, sembla que es van obrir noves possibilitats d'aconseguir el concert per a Catalunya, i Ramon Trias Fargas es va quedar sol defensant-lo davant del seu partit.

La Constitució, de fet, no obliga que el sistema de finançament autonòmic es reguli per llei orgànica (la LOFCA). El seu article 157 indica que l'exercici de les competències financeres de les comunitats autònomes podria regular-se mitjançant llei orgànica però no ho exigeix. El que sí que deixa clar és que l'Estat ha de garantir l'aplicació del principi de solidaritat. En qualsevol cas, tot i que la Constitució espanyola no prohibeix explícitament, el sistema de concert, la interpretació que en matèria de finançament autonòmic ha fet el Tribunal Constitucional el fa impossible. De fet, el final del procés de reforma estatutària haurà representat per a Catalunya un veritable autogol.

L'Estatut del 2006 és una llei llarga i farragosa, més semblant a un reglament que a una Constitució. Aquest detall excessiu, després de passar el ribot de les Corts i el del Constitucional, ha acabat tornant-se com un bumerang contra l'autogovern català. Així, la sentència del Constitucional, en clarificar les contradiccions entre les funcions dels òrgans multilaterals i els òrgans bilaterals, ha deixat reduïda a res la possibilitat que mai hi hagi una relació econòmica bilateral entre la Generalitat i l'Estat. La comissió mixta només té la funció d'acostar posicions amb caràcter previ a la negociació multilateral, o bé la de concretar l'aplicació dels recursos previstos en el sistema de finançament multilateral establert per les Corts espanyoles.

Però potser el que representa millor el veritable autogol que ha estat aquest Estatut és el seu article 206, on queda claríssim, i així ho referma la sentència, que els mecanismes d'anivellament i solidaritat seran fixats per l'Estat. Encara que en el millor dels casos aconseguíssim que l'Estat ens cedís la recaptació dels seus impostos, els ingressos per a Catalunya serien determinats per l'Estat i s'adoptarien en el Consell de Política Fiscal i Financera, l'òrgan multilateral on l'Estat exerceix les funcions de cooperació i coordinació. De fet, la sentència diu textualment que las decisions tendents a garantir la suficiència financera de les comunitats autònomes han d'adoptar-se amb caràcter general i de manera homogènia per a tot el sistema, i en conseqüència han de ser adoptats per l'Estat i en l'àmbit estatal d'actuació.

Per tant, com Sísif, estem condemnats a veure rodolar la roca de nou per la muntanya. L'Estatut que regeix la nostra autonomia fa impossible un sistema com el concert, on bilateralment negociaríem l'aportació a la solidaritat. Ha quedat clar que en el règim autonòmic espanyol serà l'Estat qui decidirà quina ha de ser la nostra aportació a la solidaritat.