Alzheimer

‘Bicicleta, cullera, poma' no és una pel·lícula sobre l'Alzheimer, ni serà un instrument eficaç per conscienciar-nos de la gravetat d'aquest mal. En primer lloc, el film no diu cap particularitat d'aquesta epidèmia neurodegenerativa que no sabéssim amb anterioritat a través d'altres documentals similars. A banda, els sentiments que suscita –com en qualsevol pel·lícula– són momentanis, i acaben desats a la capsa de les crispetes. Que ningú no s'erri; m'ha entusiasmat francament la proposta de Carles Bosch, però no pel seu aparent eix temàtic, sinó sobretot perquè –involuntàriament o conscientment– aquest és principalment un treball sobre com una família, la Maragall, entoma la malaltia del seu membre més particular. Perquè, si bé el clan hi lamenta honestament l'estat del seu marit i pare, també és igualment cert que la malaltia els serveix per dir algunes coses del personatge amb més impunitat. Quan els fills parlen del pare, és prou visible el ressentiment contingut d'una quitxalla abandonada a causa de la política, que sempre ha vist com Maragall fotia el que volia, i que –per si no n'hi havia prou– ara pateix un mal que li exagera encara més la inhibició i el desig de ser independent. Sobta veure en Guim afirmar que el seu pare –malalt o no– sempre anava un pas més endavant d'ell, o Diana Garrigosa dir que la llibertat del seu marit implica pèrdua de la seva autonomia (en una entrevista recent, per cert, el periodista Manel Fuentes li va preguntar “Com estàs?”, i ella respongué: “Jo estic bé de salut, cosa que em costa, perquè tinc més malalties que el Pasqual. Ell en té una de molt bèstia i jo en tinc moltes de poquetes”). Qui vulgui una poesia conjugal més fina, que la compri, Diana... Realment, la família Maragall té moltes més concomitàncies amb els militants del PSC del que podria semblar; els ha tocat a tots treballar per un producte que se'ls escapa, que no està acostumat a agrair-los l'esforç, que surt sempre a la foto, i que al final no es recordarà dels seus. L'espectador de la pel·lícula deu compadir Maragall. Jo, contràriament, compadeixo els que només s'atreveixen a matar el pare quan aquest té Alzheimer...