Zapatero i el dilema de l'equilibrista

Ahir al migdia, quan el president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, va quedar plenament convençut que els pressupostos del 2011 tirarien endavant, va anunciar una inesperada remodelació del seu gabinet. Inesperada, perquè fins llavors Zapatero havia afirmat que el canvi ministerial només afectaria el responsable de Treball, Celestino Corbacho. Amb aquesta gran remodelació, Zapatero intenta fer quadrar un sudoku amb almenys set elements. Primer, recuperar-se del desgast provocat per la crisi i l'última vaga general. Segon, enfortir-se davant les reformes que encara ha d'adoptar, com ara l'ampliació de l'edat de jubilació. Tercer, recuperar la credibilitat social. Quart, pacificar el PSOE. Cinquè, fer les paus amb els sindicats. Sisè, recuperar els vots de centre que fugen cap al PP i els d'esquerra que emigren cap a Izquierda Unida. I setè, satisfer el PNB pel suport que li ha permès aprovar els pressupostos i allunyar el fantasma de les eleccions avançades que el PP reclama repetidament. Al capdavall, és voler retornar cap a les essències del felipisme quadrant el cercle.

Va ser Winston Churchill qui va dir que la millor manera de no acontentar ningú és voler acontentar tothom, que és el que sembla que vol fer Zapatero. ¿Quina utilitat tindrà la nova administració? Més enllà de blindar Zapatero i intentar recuperar la popularitat, el marge per recuperar la confiança internacional i sortir de la crisi és limitat. Si Zapatero conserva Elena Salgado en el seu equip és perquè considera que l'actual política econòmica és correcta. Però alhora nomena com a ministre de Treball una persona contrària a la reforma laboral. Un equilibri de difícil justificació, i no és l'únic. El nou home fort és Alfredo Pérez Rubalcaba, un polític que sembla immune al desgast i que, ara, té molts números per succeir Zapatero. És discutible que només amb aquesta carta n'hi hagi prou perquè els electors recuperin la confiança en el govern.