Canvi i decadència

Em sembla haver-los parlat ja d'un estudi que els senyors Acemoglu (MIT) i Robinson (Harvard) van publicar l'any 2006. Intenten demostrar que un canvi polític no implica necessàriament renovació. Si no s'aconsegueix recanviar les elits del país, el triomf polític resulta estèril. Aquest fou el cas del sud dels Estats Units, que, malgrat haver renovat la classe política pel fet d'haver perdut la Guerra Civil (1865), no va ser capaç de renovar les elits tradicionals. La renda per càpita del sud es va mantenir en el 50% de la mitjana dels Estats Units fins a la dècada del 1960, quan Kennedy i, sobretot, Johnson van forçar la renovació de les elits sudistes. Cent anys va trigar a fer efecte la conquesta d'Atlanta per part del general Sherman!

L'estudi demostra que si els polítics no tenen prou coratge i estímuls les elits s'enquisten i sobreviuen decennis. I jo diria que la decadència actual de Catalunya té molt a veure amb aquest efecte. Al nivell d'incompetència i de desori que ha demostrat el tripartit, convé afegir-hi el fet de no haver perseguit el recanvi de les elits. Uns (PSC) perquè formen part de les existents; altres (ERC) perquè n'han pretès formar-ne part sense renovar el sistema, tot adaptant-se als mètodes existents. En conseqüència, el país ha detectat canvis només en allò que depèn directament del DOG com, per exemple, els límits de velocitat i altra reglamentació de flaire “economia planificada”.

Però constituiria un error pensar que les elits s'han enquistat ara. Desenvolupen arrels d'ençà de la mort de Franco i, en alguns casos, des d'abans. És paradigmàtic el cas Palau. Totes les ires s'han centrat en el senyor Millet, però no en els veritables responsables del desori: els membres del patronat. Allí s'hi barregen des d'hereus del franquisme fins a gent considerada catalanista. I ningú ha tingut el coratge de demanar-los responsabilitats i fer-los fora. També tenim el cas de les caixes d'estalvi. Contràriament al que ha succeït a la resta del món, lluny de castigar els que han provocat el forat, se'ls ha mantingut en el càrrec.

El ventall d'exemples és molt ampli i l'aversió al canvi ha esdevingut norma. Es troba convenient l'existència de candidatures úniques a organismes com la Cambra de Comerç, Foment..., i es considera un atac als interessos de la comunitat que s'hi presentin alternatives. Alternatives que, a sobre, són combatudes amb males arts. Aquesta fruïció pels privilegis, aquesta aversió a la renovació, ha generat una societat poruga, immobilista i decadent. Gerents de sempre per a empreses de sempre, que arriben a dalt de tot a l'edat en què, a l'estranger, els executius són reemplaçats per sang nova. Però també caparrons de secció de petites empreses que dediquen els seus esforços a protegir-se, a lluitar perquè res no els bellugui. Tots ells confirmen la frase que assegura que si Bill Gates fos d'aquí, Microsoft no existiria.

El nou govern que surti de les eleccions haurà de transmetre confiança. Però acabarà d'enfonsar el país si aquesta confiança és per als de sempre, i no per als que volen fer coses noves. Noves elits que no han de rebre ni favors ni subvencions sinó, simplement, comptar amb la complicitat del seu govern.