Articles

A la tres

El zelador

“Vivim una disfunció dramàtica: hem avançat tant que ens hem deixat enrere a nosaltres mateixos”

La notícia de l'assassí confés d'ancians d'Olot ha destapat un cas esfereïdor que ens revela cruament que fins i tot darrere d'uns sentiments tan nobles com la caritat, l'amor o la compassió s'hi pot amagar la maldat o, si no és maldat, l'alienació mental més espantosa. Al marge, però, del succés pur i dur, el cas posa sobre la taula una realitat que no sabem ben bé com afrontar: la prolongació de la vida més enllà del que els nostres cossos són capaços de suportar amb dignitat. No cal que reprimim la mateixa sensació que ha portat el zelador del geriàtric olotí, segons ha confessat ell mateix, a cometre aquelles atrocitats. El patiment de la gent gran i la sensació que molts continuen en aquest món simplement esperant la mort ens colpeix, ens fa mal al cor i ens provoca una angúnia desoladora.

Afortunadament, la immensa majoria no reaccionem pas com el zelador garrotxí. Però és innegable que els catalans d'aquest segle XXI vivim una disfunció dramàtica: hem avançat tant, en alguns aspectes, que ens hem deixat enrere a nosaltres mateixos. Els nostres cossos, més ben cuidats, millor guarits, estan quedant ressagats. Veiem com, si superen el risc de sucumbir prematurament a malalties generades també per la millora de la qualitat de vida, ens aboquem a contemplar, impotents, com se'ns allargassarà una existència per a la qual els nostres organismes no estan dissenyats. Fins que la nostra capacitat evolutiva no torni a sincronitzar genètica i longevitat (a l'alça o a la baixa), viurem amb la por a la mort però també amb el temor d'haver d'acabar passant els nostres últims anys condemnats a viure.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.