La crònica
El tall britànic
A Catalunya, la gent va rebre El Corte Inglés de Barcelona als anys seixanta amb una mica de curiositat; no s'hi van posar pedres al fetge, però
El Corte Inglés va desembarcar a Barcelona l'any 1962. Els grans botiguers del passeig de Gràcia de la nostra capital se'n burlaven. Comentaven a plena veu: “Què vol aquest botigueret de Madrid, aquest tendero estufat, aquest borni en terra de cecs? Aquest botigueret pretensiós es pensa que tots som de Vallecas”. I, efectivament, el fundador d'El corte Inglés va ser un botiguer, un tendero capaç d'ensenyar als seus col·legues de Barcelona com es fa per fer venda al detall de manera sòlidament lucrativa, oferint la mercaderia del dret i del revés. Després de 50 anys podem comentar –vista la mola espectacular d'El Corte Inglés instal·lada a la ciutat de Tarragona– el gran triomf d'El Corte Inglés en el mercat català. I aquest triomf l'ha obtingut sense obrar cap miracle, onejant la vulgaritat emporprada i gens barata dels seus immensos estocs, però estudiant el client, sense voler-lo redimir estèticament, procurant només satisfer les seves debilitats i la seva rutina, tot plegat exhibit i distribuït en una mena de circ fet de ciment, guix i llums fluorescents però sense ni tan sols l'ai al cor dels trapezistes i on només senyoreja el so de la paraula gravada i la música enllaunada més repetida. La innovació i la creativitat són per a les minories. Les grans majories no estan per delikatessen ni per crudités sorprenents. El Corte Inglés està ideat per a la immensa majoria, esquers a banda. Les immenses majories volen les matèries al punt, però ben cuites i, si convé, recuites. A Catalunya, la gent va rebre El Corte Inglés de Barcelona als anys seixanta amb una mica de curiositat. No s'hi van posar pedres al fetge, però. Algú hi va fer una mica de broma i es va inventar la traducció El Tall Britànic, no prou fidel. Aquesta ingènua traducció va indignar el Ministeri d'Informació i Turisme de Madrid que encapçalava l'actual demòcrata i campió del cinisme Manolo Fraga Iribarne. Al Fòrum Joventut, exemplar organització de joves catòlics reusencs, la policia va segrestar les obres d'un modest certamen literari. Un dels contes concursants es titulava “El Tall Britànic”. Jo, ni jove ni catòlic, era secretari del jurat i vaig ser urgentment citat a l'oficina de Tarragona, a la Rambla Nova, perquè expliqués al senyor delegat del Ministeri d'Informació i Turisme, Ramon Farré Palaus, el perquè d'aquell insult a la llengua espanyola determinat o constituït pel fet de traduir burlescament –va dir– el nom comercial d'El Corte Inglés. No vaig saber què contestar. Al cap d'unes setmanes, el Fòrum Joventut va ser controladament dinamitat per les autoritats franquistes, tot i que el Fòrum semblava lleument protegit per l'Església Catòlica.
Però l'arribada ara d'un colossal exemplar dels gegants que es dediquen a la venda al detall comporta un inevitable dramatisme. És un pas més de l'enorme “hecatombe” econòmica que patim. Mentre els ciclops avancen, la botiga clàssica desapareix, vençuda per la voracitat capitalista. Queden poques botigues autèntiques. La botiga tradicional basava l'excel·lència en el matís, la selecció, la personalització, el tracte, la dedicació i el compromís. Al seu lloc només hi ha franquícies, cadenes, sucursals que són nuclis mecanitzats, insensibles, sense cap esperit, sense capacitat de competència. Aquesta gran aliança de gegants –de quatre gegants, perquè s'estan fusionant, de moment a Europa– també tindrà –alerta!– el proveïdor a les seves mans. I en farà el que voldrà. El proveïdor, el fabricant, els haurà de vendre la fàbrica o haurà de produir al preu que li paguin perquè només tindrà un sol client robust, un client que potser podríem qualificar de galàctic. Mentrestant, sense cap competència, amb la falsa divisa del mercat lliure, les descomunals empreses que venen a la menuda faran el gran pacte, la superaliança, i vendran els productes al preu que voldran als consumidors, totalment a les seves urpes. I si sumem consumidors i proveïdors tenim ni més ni menys que la societat sencera. En definitiva, la societat, gràcies al libèrrim mercat, pot quedar sota el seu domini absolut. I quin govern voldrà plantar cara als ciclops per defensar-la? No crec que n'hi hagi cap. Tot un panorama. Fins i tot, apocalíptic.
