PLAÇA MAJOR
Al Mas Pla
Feia un dia radiant, d'aquells que queden a la recambra amb el canvi de les estacions
Cada vegada que un té l'ocasió d'entrar al Mas Pla de Llofriu aspira vagament a encomanar-se d'alguna espurna del talent literari de Josep Pla, potser inoculada des d'alguna anfractuositat secreta a la boca descomunal d'aquella llegendària llar de foc que senyoreja al menjador i des d'on diuen que l'escriptor rebia les visites, cargolant pacientment la cigarreta amb aquelles seves ungles llargues, corbades i grogoses. L'altre dia, però, amb prou feines ningú hi parava atenció, a aquell pedrís de foc fa tant de temps apagat. Feia un dia radiant, d'aquells que queden com a la recambra amb el canvi de les estacions: un tros de primavera en plena tardor. La llum era tan neta, tan pura, escalfava tan amorosament, que venia més de gust encantar-se davant els finestrals i mirar enfora, cap al prat que s'hi estén generós des del porxo fins quasi bé l'l'horitzó, d'un verd intens sense ombres, com de conte infantil. S'havien de fer esforços per reprimir el desig de llançar-s'hi a córrer, d'enfilar-se al primer arbre que hi hagués plantat, una olivera em va semblar, i des d'allà dalt evitar xisclar, d'alegria, d'espant, de soledat. Un desafiament gutural, una prova que existeix el revers del llenguatge, contra la tirania de l'obra mastodòntica, la prosa acabada i perfecta, la frase rodona i polida, l'oportunitat sempre justa dels noms, la coloració impecable i així i tot desconcertant, meravellosament inesperada, dels adjectius. Pla se'n riuria, de despertar uns sentiments semblants. Però no era ell, qui els provocava, eren les seves coses, aquella casa tan endreçada, acabada d'escombrar i ventilar, aquella sala tan espaiosa on solia escriure i per on ara entrava lànguidament tota la llum del migdia, escampant-se damunt els balancins, els canteranos, els canelobres medievals, damunt la vaixella guardada als armariets, sobre el blanc de les estovalles i les galtes rosades d'una verge amb angelets, i damunt els llibres, els seus llibres, i l'espectre dels seus passos, l'empremta de les seves mans. Les habitacions dels altres sovint produeixen aquest efecte de desassossec, aquest ultratge del que nosaltres som. Pla més que ningú. Aquesta és la casa que cap de nosaltres no es podria permetre, deien alguns passejant per l' àmplia estança al final de la presentació de la nova edició de la seva Obra Completa. Sí, i aquests són els llibres que mai escriurem.
Publicat a
- El Punt. Barcelonès Nord 23-10-2010, Pàgina 17
- El Punt. Barcelona 23-10-2010, Pàgina 17
- El Punt. Camp de Tarragona 23-10-2010, Pàgina 17
- El Punt. Comarques Gironines 23-10-2010, Pàgina 19
- El Punt. Penedès 23-10-2010, Pàgina 17
- El Punt. Maresme 23-10-2010, Pàgina 17
- El Punt. Vallès Occidental 23-10-2010, Pàgina 17