Sa Santedat tindrà un detall
Hi ha una qüestió de fons que, després de tants dies parlant sobre l'arribada del papa a Barcelona (el papamòbil en contra direcció, els veïns de la Sagrada Família llogant els balcons a preu d'or, etc.) encara no s'ha tractat. O ha passat desapercebuda.
La cosa és que ens ha sobtat l'arrogància amb què l'administració papal s'ha referit a la llengua catalana. N'han parlat amb una suficiència que només per això ja et vénen ganes de dir-los que no cal i que si volen, que el Sant Pare parli en llatí o en el que li vingui de gust. El Vaticà no estima ni ha estimat mai el català. Ho demostra la indiferència que hi deixa veure cada vegada que se'l troba pel camí. La diplomàcia vaticana vol acontentar tothom, diu, oferint les miques de caritat lingüística que acostuma a donar a la nostra llengua quan en realitat, el que té clar és que no vol incomodar Espanya, sobretot ara que sembla que els socialistes tornen al camí recte de les bones relacions amb la Santa Seu.
La cosa arriba al punt que la catalana és l'única llengua que Sa Santedat no fa servir per saludar urbi et orbe per Nadal tot i ser l'oficial d'Andorra, un país europeu independent, catòlic i membre de l'ONU (i que, a més, té un dels dos caps d'Estat que és un bisbe!). Els andorrans, que fins i tot tenen un ambaixador al Vaticà, protesten poc i fluixet perquè –erròniament– pensen que aquestes reivindicacions són cosa de catalans nacionalistes, o sigui, que es tracta d'un problema intern espanyol, en la línia secular de mantenir la independència a base de no indisposar-se amb Espanya ni amb França. De fet, de vegades, sembla que Andorra vulgui remarcar més la seva independència distanciant-se dels catalans que no pas d'Espanya.
I ara, a Barcelona, des del Vaticà ens avisen que el Papa parlarà en català una miqueta, en el percentatge just i convenient. Perquè, segons ells, coneixen la realitat lingüística del nostre país i són conscients de la “sensibilitat” de la nostra terra en aquest tema. Per redactar-ho i fer-ho públic així ja s'ho podien estalviar, també. La finezza vaticana dóna a entendre que som “rarets”, i que ells ho saben. O sigui, que si el papa ve a Barcelona, cal especificar que els indígenes catalanoparlants (en la part que ells, sembla ser, coneixen de manera exacta) són sensibles a sentir que se'ls parla en la seva llengua. I que el papa, en la seva generositat, atorga el favor de fer-ho. Curiosament, quan el papa parla a espanyols, francesos o alemanys, no al·ludeix mai a la “sensibilitat” lingüística dels fidels d'aquests països per la seva llengua. Aquí no volem bones paraules. Si ha de venir, que vingui i, que com a tot arreu, sense més comentaris, parli en la llengua del país. I que no ens perdonin tant la vida.
