Independència

A fe que Catalunya viu un moment de crisi greu. Els últims anys, amb l'afer de l'Estatut en mans del Tribunal Constitucional i la sentència posterior, han marcat un gir definitiu en la situació política del nostre país. Amb tot, una crisi no implica, necessàriament, un enfocament negatiu. Ben al contrari, una crisi neix d'una conjuntura en què quelcom es trenca. De fet crítica prové etimològicament de la mateixa arrel. I així mateix, un raonament adient o “criteri”. Per tant, la crisi política vigent ha de desembocar en una reflexió que, fruit del context, té en la propera contesa electoral no l'últim moment, ans el primer pas d'un procés que es vol llarg.

En termes heraclitians una krisis implicava una elecció. I atès que la independència fa un paper central en l'agenda més present, semblaria ben bé que el destí ens obliga a triar en una direcció o altra. Socialment i políticament, la confusió inherent estimula a veure-hi clar, i pot servir per definir-nos en termes polítics. No en va, un escenari com l'actual, convida a participar a ultrança amb el propòsit d'il·luminar el camí i tenir clara quina és la nova fita. Un poble quiet és un poble mort, la qüestió és moure's en un o altre sentit. I atès que empro la metàfora –i àdhuc l'etimologia en aquest esforç per aclarir-me– si cal fer camí i escollir hem de saber que independència remet a dependere, que en llatí significa “penjar de dalt” com ho fa un roc penjant d'un filam molt prim. I si in indica negació, estem els catalans en posició de resoldre si en realitat volem o no alliberar-nos d'una determinada dependència. De bell nou, metafòricament reflectit: si anhelem tallar el fil que ens fa dependents per, ara sí, decidir a quina nova llinda penjar altra volta...

No entraré a considerar les diferents opcions polítiques –ni la divisió que perjudica una causa que vol ser justa i a l'abast de tothom–. Cadascú és prou gran per saber què cal fer i que res no acaba en introduir una papereta a l'interior d'una urna. Potser no se m'entén si afirmo que ben sovint el sistema de representació parlamentària ens desmobilitza amb excessiva facilitat. Tot i llurs virtuts, deleguem alegrement sense considerar la veritable capacitat d'intervenció que tenim en la qüestió política. Cal recordar que una legislatura consta de quatre anys, i que hi ha mecanismes de participació col·lectius que impliquen una cohesió entre les parts? Per això mateix vull recalcar que cap poble que no consigni un honest desig de llibertat, mai no serà independent per molt que voti a favor d'aquesta opció. En tant que, independitzar-se, no deixa de ser l'expressió raonada d'un sentiment. I sense l'emoció imperativa la voluntat s'esgota.

Quin vincle causal hi ha entre llibertat i independència? Cap, si no és que es basteix un pont entre ambdós conceptes. I en el cas de l'individu –ben conscient en
primer lloc de formar part d'un col·lectiu amb el qual
ha de dialogar– té relació directa amb l'autonomia prèvia a la llibertat política –o
altrament definida com a lliure determinació–; les nostres pors són els nostres límits. I més enllà dels límits un paratge verge a descobrir. Com el Diògenes que es dirigeix a Alexandre en l'obra
de Hans Sach, un poble hereu dels seus temors serà
un poble esclau si no s'allibera espiritualment.