Trossos
Necrològiques
La necrològica és un gènere periodístic difícil. Sóc dels qui troben improcedent malparlar d'algú que acaba de morir. Però tampoc no es tracta de mentir. El mal del gènere és que de vegades, per tal d'elogiar el difunt es fa passar bou per bèstia grossa i s'aprofita per reivindicar allò que normalment faria de molt mal elogiar. Però per la mateixa raó, perquè el gènere comporta elogi, de vegades costa distingir l'elogi sentit del rutinari.
Solà
Els elogis que les necrològiques han dedicat unànimement a en Joan Solà no n'han tingut res, de rutinari. M'ha emocionat –des de l'admiració de sempre i la solidaritat especial en el temps de la malaltia– la sinceritat que traspuaven les evocacions del que Solà representa per a molts de nosaltres: calidesa i fortalesa personal, solvència científica i fermesa política i nacional. Aquests elogis són dels bons. Dels que es fan perquè se senten, no perquè toca. Cal distingir-los.
Kirchner
En una necrològica de Kirchner, el mateix dia, vaig sentir que la seva presidència serà recordada per la defensa dels drets humans i l'exigència de responsabilitats a les dictadures militars. Home! No cal malparlar de Kirchner, avui. Però tampoc per la porta de la necrològica podem reivindicar un populisme que ha fet molt mal a l'Argentina i en general a l'Amèrica Llatina. Potser no és el dia de discutir-lo, però tampoc de presentar-lo com un personatge indiscutible.
