Pels segles dels segles

Seria irreverent i feriria la sensibilitat dels creients dir que la nostra Església és una empresa, un negoci; el seu caràcter transcendent l'allunya d'aquestes definicions, però en la seves manifestacions terrenals sí que es pot dir que sap actuar amb criteris del millor màrqueting, entenent aquesta pràctica com una gestió que promociona la seva doctrina entre els mortals de manera molt efectiva i completa; és adir, que ven la creença en els beneficis de la pràctica religiosa amb totes les eines de la persuasió possibles.

La nostra Església, segurament perquè es va impulsar des de les ribes del nostre mar i en rebé les influències, és molt convincent en prometre'ns el màxim benefici a què pot aspirar l'ésser humà: una segona vida en la glòria, sempre que el nostre comportament s'ajusti als deu manaments i practiquem la litúrgia establerta; aquesta té tots els components de notorietat i suggestió que poden influir en els nostres sentiments i en la nostra predisposició cap a la fe, a través d'elements que actuen poderosament sobre els sentits.

La paraula és important en tot el discurs religiós: evangelis, paràboles, sermons... sovint en termes inquietants, poc entenedors per als fidels, però sempre amb contingut per reflexionar. El mateix que veiem en alguns anuncis actuals que no són fàcils d'entendre.

Per l'olfacte percebem l'encens que acompanya molta de la litúrgia cristiana, una olor profunda, associada a la pràctica cerimonial. També les marques de perfums reparteixen constantment mostres de les seves olors, coneixedores del valor que té estimular directament aquest sentit per guanyar adeptes.

Quan diem com n'és, d'important, la música en els anuncis audiovisuals, com els reforça, personalitza i els fa més efectius, hem d'acceptar que la religió ens fa arribar a l'oïda unes melodies que superen aquests valors de la comunicació comercial. La música sacra i els cants responsorials són corprenedors, amb ressons que remouen l'esperit i amb un instrument, l'orgue, que els dóna un caràcter eminentment emocional.

La vista ens posa en contacte amb la religió a través de la magnificència dels seus temples i ornaments, els uns per donar signes de poder i espiritualitat als llocs de culte i els altres per revestir els oficiants d'un aspecte sacerdotal elevat, sense parió en la vestimenta dels humans. Però on trobem que la nostra religió ha emprat una comunicació visual poc ortodoxa, però molt efectiva, és en la seva iconografia. Vegem-ne alguns exemples. Tots els sants i santes són ben plantats, atractius fins i tot en el seu dolor, com ara el Crist crucificat i sant Sebastià cosit a sagetes; els nus, perdó una vegada més per la referència publicitària, són cossos iogurt. Quan en la imatge el nen Jesús se'ns mostra despulladet, sense bolquers ni abrigall, en una nit de desembre i a la intempèrie, el que ha volgut l'artista és oferir una figura entranyable del cos d'un nadó, alterant la realitat per fer-la més suggestiva.

Trobem també que la comunicació visual és adulterada en les reproduccions pictòriques del Sant Sopar; la majoria d'artistes han posat els tretze comensals tots darrere de la taula, forma ben poc usual, però la irreal disposició permet al pintor evitar personatges d'esquena; el mateix fa la publicitat quan retrata una família a la taula. Encara més, sovint en aquests quadres hi ha una finestra al fons en què es veu un paisatge amb llum de dia; no és que Jesús i els apòstols sopessin a mitja tarda, sinó que el pintor ha volgut donar una profunditat lluminosa i estimulant al quadre, idealitzant-ne l'estètica.

Si hem dit que un anunci és “la veritat exagerada”, ens sembla congruent veure en les manifestacions de la nostra Església trets, formes d'expressió i models molt propers als que empra la publicitat actual, amb l'objectiu, en tots dos casos, d'impressionar i convèncer. L'una ens promet felicitat aquí, l'altra ens reserva el màxim benestar en el més enllà. Els creients poden optar per totes dues.

Ah, i allò que es diu de la insistència i repetició d'un anunci perquè arreli en l'imaginari del comprador, res supera la reiteració de les lletanies: ora pro nobis, ora pro nobis, ora pro nobis...