La passarel·la antisistema

Alguns testimonis han explicat que certs joves protagonistes dels aldarulls antisistema del dia 29 de setembre portaven samarretes amb el lema Be stupid –és a dir, ‘sigues estúpid'– imprès a sobre el pit. La divisa, contràriament al que pugui semblar, no forma part de cap moviment polític alternatiu, no és un lema revolucionari provinent de sectors de pensament iconoclasta, sinó que és part d'una línia de roba d'una multinacional, d'una empresa amb tanta repercussió publicitària com les que van ser saquejades pel fet de ser emblemes de la globalització. Un dels seus eslògans diu: “Els intel·ligents tenen cervell; els estúpids tenen collons”.

Contràriament al que es pensen els que hi participen, l'última estètica antisistema, el seu discurs i el seu estil formen ja part del mateix sistema o estan en vies de ser-ho. El capitalisme és tan astut que engolirà en les seves dinàmiques fins i tot les energies que voldrien suprimir-lo. Ser antisistema –alternatiu, contracultural, trencador– és, des de fa dècades, una forma com una altra d'estar dins el sistema, però amb la tranquil·litzadora il·lusió que se n'està a fora. Així, es participa de tots els beneficis del capitalisme liberal però alhora es pot fer tot el possible per desestabilitzar-lo, i sempre amb una sensació de gran superioritat moral, la dels lluitadors per la justícia, la dels disconformes amb l'estat de les coses, etc.

Quan hom revisa les fotografies dels aldarulls pot adonar-se que entre tots els joves antisistema hi ha una estètica comuna, una línia en el vestir molt homogènia, com si tots aquests pretesament llibertaris anessin d'uniforme. El tipus de calçat, de pantalons, les samarretes, els mocadors –la kufia– , fins i tot el pentinat (les trenes del rastafarisme), tot respon a una expressió estudiada, marcada per unes línies tanmateix molt clares: roba descurada, molt informal, un pèl bruta o amb taques, ampla, amb panys i cadenes penjant de les cintures, les insígnies antifeixistes i anarquistes cosides aquí o allà, i, per descomptat, els tatuatges, dibuixos amb reminiscències tribals als braços i als colls, i les arracades, cada cop més grosses, perforant orelles, llengües, llavis, potser presents en els racons del cos més insospitats.

És una forma de vestir molt marcada, que tots hem après a distingir, com sabem reconèixer un empresari o un polític pel vestit, la camisa i les sabates. ¿Es posen d'acord, però? ¿Hi ha revistes de moda per als antisistema? Òbviament no, però aquí està el seu secret: a posar-se tot allò que —encara!— no surt a les revistes ni a la televisió, a lluir com a estètic el que les línies ‘oficials' del gust encara no han après a reconèixer. Des de fa molts anys les diverses estètiques antisistema –des de la bohèmia fins als hippies– són engolides pel sistema i es converteixen en línies de moda d'avantguarda, en el més cool, ¿per què no hauria de passar ara el mateix? Els antisistema nord-americans ja tenen la seva línia de roba, patrocinada per una publicació, la revista Adbusters. A la pàgina web hom pot adquirir les sabatilles Blackspot, idònies, diuen, per anar a les barricades.

Així, és ben normal que els antisistema ataquin les botigues de texans: els texans van ser la roba dels antisistema de fa 30 anys, tot i que ara, com no podria ser d'altra manera, són la normalitat, la roba de tothom. ¿Quan trigarà aquesta estètica d'ara a saltar a les línies de gust, a popularitzar-se, a fer-se part del sistema? ¿Trigarem molt a veure una model anunciant la primavera d'uns grans magatzems alhora que llueix l'estètica okupa? Podem preveure que no. ¿I com es vestiran llavors els antisistema, cap a quines línies trencadores evolucionaran?

Fent un cop d'ull als vídeos musicals de MTV hom ja veu massa semblances entre els cantants milionaris que conformen el negoci de la música popular global i aquells joves rebentaires. Així, la cantant Lady Gaga –no sabent com trencar el sistema de la moda, no volent deixar-se dominar per ell– ja es vesteix amb carn crua d'animals, es fa vestits i botes amb bistecs de carnisseria.

L'atac a les multinacionals de roba que han comercialitzat l'estètica llibertària s'ha d'entendre en aquest context. ¿Com no atacar allò que en el fons conforma el propi destí? Tanmateix: ¿com no adonar-se que les coses a la força han d'anar d'aquesta manera? Dels grupuscles maoistes –antisistema– de fa 40 anys n'han sortit presidents de la Generalitat. ¿Qui sortirà ara de les cases okupes? ¿Qui serà el primer a fer el pas de la barricada al cotxe oficial?