Com ell ens va ensenyar

El trobarem molt a faltar. Els familiars i amics, és clar, perquè hi tenien un vincle afectiu directe. Però a Joan Solà el trobarem a faltar tots els catalans, encara que no el coneguéssim personalment i encara que no es vulgui. Els seus mèrits ja els han glossat plomes insignes i autoritzades en el moment de parlar de la seva vida en el moment de la mort. Han sigut molts, perquè la seva personalitat abastava tots els camps i aspectes relacionats amb la llengua i el país. Va ser un gran professor i deixarà molts deixebles ben formats. Va ser un lúcid analista de la normativa i deixarà molts treballs perquè el català sigui una llengua amb cap i peus i perquè el seu estudi tingui unes bases sòlides. Va ser un magnífic divulgador i les seves reflexions arribaven a molta més gent que a la comunitat filològica. Va ser un lúcid analista de la situació social i política de la llengua i va tenir una veu clara i valenta per plantejar la dura realitat del català en el context polític i social de submissió a Espanya. “No és veritat que hi hagi convivència pacífica entre el català i el castellà”, va dir quan li van concedir el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. I, irònicament, el dia de la seva mort va començar a sortir dels jutjats la nova ofensiva contra el reconeixement del català al seu propi país (i l'aigua que baixarà). De tot això, per sort, en quedarà la seva obra. En aquest aspecte, Solà serà immortal. Però sí que hem quedat per sempre sense el Solà vigilant, el Solà lluitador, el Solà de les veritats com una casa sobre la realitat del moment. El Solà en qui molts carregàvem les nostres debilitats quan a vegades ens estalviàvem una mínima fermesa i canviàvem de llengua per ser més pràctics. O quan rebaixàvem plantejaments i decidíem no escriure una determinada expressió massa nostrada perquè potser no l'entendria tothom. Com que ell estava sempre al peu del canó, els altres podíem relaxar-nos en la dura vida del parlant català.

El trobarem a faltar, és clar. I per honorar-lo haurem de ser més ferms a l'hora de ser com ell ens va ensenyar a ser. La lluita continua. I al final depèn de nosaltres.