Què fem amb el PP?

El PP ha decidit que és enemic de la llengua catalana i que té molts ciutadans al darrere. La primera part de l'afirmació es basa en el fet que mai, mai no hem vist el PP defensar cap avenç de la llengua catalana, i en canvi sempre s'ha posat al costat de la permanència de l'actual situació de diglòssia. Afirmen que el català no es pot imposar ni ser una llengua de sancions, oblidant tota la legislació existent que protegeix (amb sancions) el castellà i dient, al capdavall, que el català ha de ser una llengua de segona. Proposen la subordinació i l'empetitiment.

Més interessant és la quantitat de persones que hi ha al darrere: el PP esdevindrà segurament, en part gràcies a la irresponsabilitat d'ERC, tercera força al Parlament. Al darrere hi ha rancúnia i frontisme, però també persones que tenen una forta barrera mental contra el català. Alguna cosa els impedeix d'apropar-s'hi amb normalitat, amb familiaritat, amb el respecte que mereix. I això ens ha de fer plantejar algunes preguntes: n'hem fet un gra massa? Hem transformat el català en antipàtic? L'hem normativitzat massa? L'hem polititzat massa? Responc: no se n'ha fet un gra massa perquè no s'ha vulnerat cap dret individual ni col·lectiu, però sí que entre tots (el PP el primer) hem estat massa obsessionats amb la supervivència de la llengua i no amb la vida de la llengua. Hem posat pegots jurídics, hem estintolat a base de lleis, fins al punt que la llei ha acabat guanyant en importància la pròpia llengua. Comunicativament, políticament, no hem encertat del tot. Parlo, per tant, de les formes i no del fons. I aquest és un problema molt similar al del PP: no serà mai amable per a la majoria si basa tot el seu discurs en interpretacions jurídiques o en dreceres judicials. Així tampoc no aconsegueix ser un partit natural. Acollir-se sempre als tribunals és un debat massa enfocat a polítics i advocats. Massa obsessionat amb la lletra petita: però les lletres catalanes, honorades darrerament en la figura de Joan Solà, traspassen les lleis: són cosa del carrer, i de l'ànima. Una ànima on encara hi ha barreres per a molta gent, on encara té ressò electoral el discurs del PP. Una ànima, ara per ara, farcida de lleis però òrfena de govern.