El raig que no cessa

Aquest cap de setmana, mentre els repartidors d'algunes pizzeries s'enganxaven la capa de vampir amb la maleta de la moto, mentre recordàvem el plaer d'una nit una hora més llarga i oblidàvem el malson d'uns dies, a partir d'ara, una hora més curts, Miguel Hernández, o la seva memòria, complia cent anys. El poeta alacantí va viure només 31 anys, tots arrelats a la terra, d'on venia de tenir cura de les cabres, i on va acabar els seus dies, per culpa d'una tuberculosi pulmonar, empresonat pel règim franquista. Durant la seva vida tan curta va haver de fer front a dures proves: va ser un home que nasqué tard, massa lluny de la generació a la qual de veritat pertanyia, la del 27, i massa a prop d'una que no li escau, la del 36. Va lluitar a la Guerra Civil al bàndol republicà, va ser empresonat, va perdre un fill i va morir abans que la seva dona en donés a llum un altre. “Menos tu vientre”, li va escriure a ella des de la presó quan va saber que estava novament embarassada: “Menos tu vientre todo es confuso. Menos tu vientre todo es futuro fugaz, pasado valdío y turbio. (...) Menos tu vientre todo es oscuro, menos tu vientre claro y profundo”. Només al teu ventre es gesta la vida i la llum. Tota la resta és guerra, mentida i mort.

Aquest dissabte passat Miguel Hernández hagués fet cent anys, i Barcelona ha sabut trobar el seu lloc dins de l'homenatge, o potser seria més honest explicar que algú ha trobat en Barcelona un escenari on oferir el seu homenatge particular al poeta. En un format íntim, de poc pressupost però molta volada, Miguel Molina ha presentat una única funció de l'espectacle De Miguel a Miguel. L'escenari va ser el petitíssim teatre Tradicionàrius, al barri de Gràcia, i l'entrada es disparava a 35 euros. Molina era Hernández, i en certa manera tots dos es feien un homenatge mutu. Podríem acordar que Molina brillava més gràcies a Hernández.

L'espectacle, brillant de tota manera, estava pensat per emocionar des del primer moment. Acompanyat de l'estupenda coreògrafa Macarena Vargas, que feia també de Josefina Manresa, dona del poeta, i de la música, tan adient, composta per Lluís de Arquer i interpretada a piano i celo pel propi De Arquer i la cel·lista Gabrielle Kaufman, Molina començava encadenant clímax rere clímax i així seguia una hora sencera, que passava com una exhalació. Els cossos en moviment sinuós, ingravitacionals, contrastaven amb el vers terrenal i cantellut d'Hernández. De fons, el diàleg entre piano i el celo, l'home i la dona, enriquia el text i harmonitzava el to de l'actor.

Tan orgullós està Molina de l'esforç i el resultat de l'espectacle, que després de tocar el cel amb les mans va pecar en allò més bàsic: acabats els aplaudiments, llarguíssims, va cometre l'error de voler explicar-se: explicar el perquè, el com, el qui. I aleshores, tan abruptament, el públic va sortir de l'engany, va desaparèixer Hernández i va irrompre Molina, quan aquella nit Molina hauria d'haver existit només a través dels versos del poeta. El mitjà es va rebel·lar com un fi. Però el pecat capital de la vanitat no va deslluir l'espectacle, i molt menys si ens adonem que Molina ha volgut integrar Barcelona dins del circuit d'homenatge al poeta, quan semblava que Barcelona, per ella sola, se n'havia oblidat una mica. A més, De Miguel a Miguel dóna sentit a les paraules que va escriure Neruda quan va assabentar-se de la mort d'Hernández: “Ens toca ara i sempre treure'l de la seva presó mortal, il·luminar-lo amb la seva valentia i el seu martiri, mostrar-lo com a exemple de cor tan pur. Donar-li la llum. Donar-se-la a cops de record, a paletades de claredat que el rebel·lin, arcàngel d'una glòria terrestre que va caure en la nit armat amb l'espasa de la llum”.