La cançó de Perduda contra la por

Perduda és una puta de bon cor que sap fer veure al suposat boig de l'obra la veritat més elemental de tota societat: el sistema s'aguanta per la por. I del que es tracta és de matar-la, la por, i les complicitats que la sustenten: i el temor a la diferència, a no formar part de cua dels que van a combregar amb el que és socialment correcte, el rebuig als que no segueixen la norma de la normalitat. Cançons de Perduda és teatre multidisciplinari en què a partir de textos de Jaume Boix es balla, es canta i es fa màgia. Una obra fora del circuit comercial que es representa al Teatre Municipal de Banyoles. Teatre de progrés, propi del Village novaiorquès que un dia, potser, arribarà a Barcelona.

Perduda porta a Ovidi Montllor. La por és el ciment que dóna resistència a tots els sistemes circulars dels quals formem part, voluntàriament o involuntàriament. És la fera ferotge que de tant en tant és deixar escapar per tornar les coses al seu lloc. El cercle favorit de la por, on treballen més a gust i de forma més eficaç, és en el de la política. La por de les idees de l'adversari ha estat el mecanisme més emprat per fer prevaldre les idees pròpies. Aquesta lliçó tàctica deu ser matèria obligatòria de seminaris i màsters de professionals d'aquest camp de les ciències socials; de gran futur laboral, sembla. I no és un temor a allò que és desconegut, sinó tot al contrari, és la recança creada per l'estereotip més ben instal·lat. Aquesta pràctica no és de dretes ni d'esquerres, és universal i mil·lenària, i com a tal, ben assentada en els caparrons del personal.

Quan a l'interior del cercle s'hi declara temps d'eleccions, aleshores la maquinària creadora de pors treballa nit i dia. De fet, es tracta de saber quin dels estats d'opinió en litigi es convertirà en dominant i beatífic, expulsant els altres a les tenebres dels espants provocats per les seves propostes equivocades. I més encara quan el que s'assenyala com a perillós s'ha determinat prèviament com una anomalia temporal.

Perduda i els seus amics aconsegueixen arribar al preceptiu final feliç matant la por amb sentiments. Però el mag no hi està ben bé d'acord. Ell creu que només amb humor es pot acabar la por.

No hi vaig saber veure els responsables de la campanya socialista, al pati de butaques. M'imagino que hi devien anar un altre dia.