El ‘Guinness' de la supervivència

La persecució de la llengua catalana és tot un clàssic. Com també ho és, naturalment, la seva supervivència. Sense mirar gaire enrere en el temps, només burxant alguns magatzems de records del segle XX, podem trobar de tot, com ara aquesta frase de Miguel Primo de Rivera, que havia estat capità general de Catalunya abans del cop d'estat que va fer el 13 de setembre de 1923: “El catalán ofende a la lengua castellana”. S'ha de ser totxo per dir una bajanada d'aital magnitud, després del temps que va passar entre nosaltres i havent assistit i pres la paraula, si la memòria no em traeix –em balla pel cap haver vist la foto en algun llibre d'història–, a la inauguració del monument a mossèn Cinto, a la Diagonal de Barcelona. Ara bé, al capdavall no deixa de ser una anècdota més en l'inesgotable dossier de l'anticatalanisme militant. Darrerament, aquí, gràcies al període preelectoral en què ens trobem immersos, els atacs s'han prodigat i encruelit amb una gran energia. L'energia, diguem que jurídica, que el Constitucional els ha subministrat amb la sentència que tots coneixem. Potser la llengua en què està escrita aquesta columna hagi de superar més obstacles i dificultats d'ús que els que ja tenia. Potser sí, però res no podrà impedir que el català subsisteixi i s'utilitzi, es parli i s'escrigui. És clar que poden obligar, democràticament, compte, les corporacions locals i comarcals a rebaixar l'estatus oficial del nostre idioma. I què? Es tractarà d'una mesura tècnica que afectarà alguns aspectes funcionals, vigent només en hores d'oficina. Si el buròcrata de darrere una finestreta em respon en castellà, jo no m'enfadaré pas, però seguiré parlant-li en català perquè sé que m'entendrà. Amb tot això vull dir que el més essencial, la normalitat en l'ús del català entre els catalans –i els no catalans que l'hagin après, encara que només sigui per saber què diem quan el fem servir–, és inatacable. Ho demostra la seva pròpia existència.