Estimar Badalona

Badalona és una ciutat complexa, feta al llarg de segles i a base de la petja de diversos pobles, que li donaren contingut i la feren entrar a la història. Un nucli estimat i cobejat, on diferents col·lectivitats hi han fet estada, depenent d'un passat en què tots fórem immigrants a la recerca d'una terra pacífica i fèrtil, d'un lloc que donés treball i d'un espai que permetés l'estabilitat desitjada. De molts anhels anà sorgint la ciutat, transformada i engrandida segons les onades migratòries i les necessitats de les èpoques. És la Badalona que tenim, amb les pròpies virtuts i defectes, una ciutat que estimem i volem ben nostra.

Sens dubte, en les èpoques de canvi, de transformació i creixement, la ciutat ha patit moments convulsos, mentre assentava diverses cultures i noves formes. Ara, quan s'inicia un cicle europeu i en el procés accelerat de globalització, la ciutat viu l'alteració de la seva geografia, tan urbanística com humana. La ciutat creix, es modifica, i rep gent amb farcells d'altres cultures, amb evidents necessitats i ganes de trobar un bocí de terra promesa. Tot un repte, un desafiament al futur i una necessitat de definir els paràmetres de la convivència ciutadana. En positiu, les ganes de ser una urbs viva, acollidora i amb voluntat de participar en un ampli projecte solidari, potser poc definit i amb clarobscurs, però en la perspectiva que és l'únic futur possible.

Davant el repte, hi ha qui opta per atiar la confrontació, la relació tibant i la política de l'enfrontament. Qualsevol transformació produeix tensió –és òbvia la tensió de l'adaptació o el creixement–, i mal explicada, magnificada o manipulada pot aconseguir certes rendibilitats, fins algunes adhesions, a qui intenta recollir-ne beneficis, més quan es parla de sentiments i es barreja, en el laboratori del despropòsit, els percentatges ben administrats de crisi econòmica, treball precari, misteri religiós i singularitat ètnica. La por al desconegut és la darrera gota que lliga la poció màgica. I el recol·lector de vots elabora el discurs i es vesteix d'Alejandro Lerroux, canviant l'entrepà de sardina per una eurodiputada francesa. Parlar de la Badalona conflictiva davant una càmera de televisió és políticament rendible i vés a saber si això pot canviar la percepció que els catalans tenen d'un partit popular que no acaba de fer forat en la societat del país.

Xavier García Albiol ha treballat un discurs conflictiu, mostrant una ciutat abocada al desastre, que només pot trobar en ell la desitjada salvació. Ha atiat el foc del racisme i la xenofòbia, acomboiat per la direcció “regional” del seu partit, esperant la gràcia d'un benefici manifest, i el Partido Popular traça l'estratègia a seguir al laboratori badaloní, fent els comptes de la lletera. Perillós, extremadament perillós, quan un hipotètic grapat de vots es poden pagar al preu del trencament cívic, de la derrota ciutadana.

Però García Albiol i la seva gent han tibat massa la corda i el seu discurs xenòfob ha activat les alarmes democràtiques. La plataforma Badalona Som Totes i Tots ha reafirmat la idea fundacional de treballar per la cohesió ciutadana i la Federació d'Associacions de Veïns ha denunciat la xenofòbia dels populars, cridant a la mobilització cívica. Com si amb això no n'hi hagués prou, la societat civil no organitzada s'està mobilitzant a l'entorn del manifest Ens agrada Badalona, que ha adquirit un protagonisme que ha sorprès la pròpia empresa. Fora dels partits hi ha vida... i idees!!. La moguda demostra que hi ha molta gent que estima la ciutat i un document en principi signat per amics i coneguts ha connectat amb els desitjos més plurals. Un és el missatge: estimar la ciutat, malgrat les seves mancances, i no voler que ningú, ningú, embruti el seu nom. El Partido Popular, a Badalona, ha errat en l'estratègia i la societat civil comença a tenir consciència de la seva força.