Opinió

Vermut sense Sifó

Les tertúlies de la tele i la ràdio, uf!

El país necessita veus noves, cares noves, idees noves i gent que parli sense tabús

Una colla de ciutadans de Catalunya blasmava fa uns dies de les tertúlies. Radiofòniques o televisives, tant se val. Ho vaig llegir al Twitter: “Amb els tertulians d'aquest país passa com amb la plantilla del Milan. Dóna la sensació que fa 100 anys que són els mateixos. Com cansen!” A banda de la mediocritat habitual dels personatges col·locats per defensar interessos, polítics, econòmics o culturals, que al capdavall són dineraris, s'hi sumen patums que fan la perla. Gent que viu de dir obvietats que agrada sentir al públic, sovint amant dels focs artificials. No ens enganyem, la tele i la ràdio no poden ser profundes: són entreteniment. Els matins, quan es registren les audiències altes que donen prestigi i es parla de política, la majoria d'espectadors treballen. Sovint no hi poden prestar una atenció plena. Així, el que compta, com al Twitter, és una piulada bona, precisa i concloent, que cridi l'atenció. Costa fer un discurs llarg i profund perquè la gent es distreu, sia amb un cop de botzina d'un repartidor sense esmorzar, de la fressa del molinet de cafè o del comentari en veu alta d'algú d'aprop.

Tret d'excepcions molt concretes i d'un dia de lucidesa –tots els tenim, de tant en tant–, la majoria de comentaris són barats. Són apreciacions òbvies i interessades, de míting per a delegat de curs de batxillerat. Sovint, hi compta més el to, l'eloqüència del qui ho diu, que el missatge que vol transmetre. No sé si us hi haureu fixat, però molts tertulians llancen opinions ja sentides, resums de llibres i d'articles publicats en diaris importants i reflexius: El Punt mateix o The Baltimore Sun.

El país està necessitat, com el pa que mengem, de veus noves, cares noves, idees noves, de conceptes nous i de gent que parli sense tabús, sense témer que l'endemà l'acusaran de fatxa, reaccionari i neoliberal o d'utòpic, pueril i pirata. Però. Però hi ha peròs. Fa anys, vaig preguntar amb tota la ingenuïtat del món al savi hel·lenista Alexis-Eudald Solà per què ell no anava a tertúlies, amb el criteri que dóna haver estat secretari d'Espriu, amic d'Odisseus Elitis...: “Si vaig a tertúlies, quan treballaré?!?”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.