A la cua del DNI
Per aprendre coses no hi ha res millor que sortir de la rutina. Això m'ha passat ara que he hagut de fer cua per renovar el DNI. Amb la “cita prèvia” que et donen a dos mesos de vista, no queda altre remei que anar aviat a fer cua al carrer Sant Agustí. El primer dia em vaig quedar sense número i per això el segon ja hi era a les set. “Cada dia és així?”, pregunta una senyora. “Que pongan más personal”, reclamava un senyor que ja està jubilat. Una noia de Lloret a l'atur en venia a buscar sovint per a coneguts, i ara per a una neboda. A veure si encara apareixeran revenedors, vaig pensar de seguida. “No ho poden donar als ajuntaments?”, comentava algú des de més enrere. El més jove, i innocent, de la cua va suggerir que amb la independència això no passaria. Un camioner va dir “això no és res” i ens va explicar altres tràmits que ha de fer. Jo portava un llibre però entre tema i tema no vaig girar ni un full. Al final, amb el número a la mà (“voy a dar 23” havia anunciat un jove policia), els companys de cua ens vam acomiadar desitjant-nos sort. A la tarda, mentre em preparaven el carnet, pensant en el jove independentista del matí, vaig preguntar a l'amable funcionària que m'atenia si aquest seria l'últim que em donarien de Madrid. “Home, vostè és encara molt jove”, va contestar sense entendre la qüestió. Doncs res, fins d'aquí a deu anys.
