Història

La història és apassionant, útil i necessària, però és una ciència, per definició, inexacta. Hi ha una dita popular que en fa una definició perspicaç: “La història és quelcom que no va passar mai, escrit per algú que no hi era”. Un reduccionisme injust, no cal dir, però molt suggeridor. Una objecció clàssica contra la validesa de la història és la que recorda que l'escriuen els vencedors. La seva versió només pot ser parcial. Aquí també la saviesa popular, en aquest cas africana, ofereix un proverbi esclaridor: “Fins que els lleons no tinguin historiadors propis, la història sempre glorificarà el caçador”. Els llibres d'història, a diferència de les novel·les, han de resultar verificables. Si es demostra que contenen falsedats la cosa no funciona. La veritat, però, és una bèstia estranya i de mal domesticar. Ho va descobrir Carles Pi i Sunyer, exalcalde de la Barcelona republicana, durant el seu exili a Londres. Aquell fi polític i escriptor tenia el costum d'anar a buscar els diaris de la tarda a la sortida del metro d'Oxford Circus. Els diaris de la tarda sempre han tingut èxit a Anglaterra. L'espera pels diaris (eren altres temps!) creava expectació i aglomeracions. L'ambient era el de l'arribada de les barques a la llotja del peix. La multitud es dividia entre els que esperaven que els donessin paquets de diaris per repartir i els que en volien comprar. Al pobre Pi i Sunyer li donen, per error, un paquet per repartir. Quan vol protestar amb el seu escàs anglès del moment, la pressió del àvids de notícies sobre l'exalcalde és insalvable i l'home es troba repartint l'Evening News i amb tot de monedes a la mà. Ell intenta refusar aquells pagaments i aclarir la situació, però és endebades... A Pi i Sunyer aquella experiència personal el porta a reflexionar sobre les dificultats d'establir la veritat històrica: “Aquesta experiència va donar-me un definitiu escepticisme per la història. Tan senzilla que era la veritat i ningú la volia comprendre”.