Jo vaig sopar igual
Arran de la vinguda del Papa a Catalunya hem fet el mateix de sempre i ens hem dividit entre els que l'esperaven amb candeletes i els que no el volien veure ni en pintura. Aquesta imatge és la que fabrica titulars. Genera molta polèmica dir que Catalunya es parteix pel mig com un meló quan ve el Papa, o a favor d'Israel o de Palestina, o discutint sobre la immigració o fa la tira entre germanòfils i aliadòfils.
Però potser no sempre és així. Els que més criden no sempre són els més nombrosos, siguin del costat de la balança que siguin. Al mig hi ha un gruix de població que diumenge hauria sopat igual si hagués vingut el Papa com si no. Que no li feia el pes quedar com a poc hospitalaris, però que mai no se li hauria acudit anar-lo a rebre amb banderoles. Una majoria que no té res en contra de la religió catòlica, però que potser considera que els que hi manen viuen en un miratge d'una societat que ja no és l'actual. Aquests potser van mirar-se una estoneta la retransmissió de la missa per televisió, més que res per quedar-se bocabadats amb l'arquitectura de la Sagrada Família. Una obra, que tot i que no es digui gaire, sobreïx catalanitat per tots els costats. Talment com el seu arquitecte, Antoni Gaudí, que fou un independentista de pedra picada i, posats a ser neutrals, direm que va néixer a un costat o l'altre del camí del Roquís.
