‘Shellacking'

En argot americà, suportar un shellacking equival a rebre una batussa èpica. Així és com, amb l'aire posat passablement compungit, definí el president Obama les eleccions legislatives de dimarts passat en la seva primera roda de premsa l'endemà mateix. Efectivament, la derrota demòcrata va assolir unes proporcions memorables. Els republicans van guanyar seixanta representants més a la Cambra de Representants (el nombre més alt a favor del partit no presidencial des del 1938), van afegir sis senadors als que ja tenien, cosa que els permet bloquejar els processos legislatius al Senat amb una majoria qualificada, van passar a controlar dos terços de tots els executius estatals i van obtenir el 53 per cent de tots els legisladors a nivell estatal (la proporció més alta des de l'any 1928).

La derrota demòcrata no té res a veure amb una suposada manipulació dels mitjans de comunicació o una conspiració dels poders financers. Segons el New York Times, una setmana abans de les eleccions els pressupostos dels candidats demòcrates superaven els dels republicans en un 50 per cent als cent districtes electoral més competitius. L'economia ho explica tot: un atur proper al 10 per cent, la taxa d'atur juvenil més alta des del 1948, una retòrica antiempresarial per part de la Casa Blanca sense precedents des dels moviments populistes de finals del segle dinou, i un dèficit públic de proporcions espanyoles. Un 45 per cent de l'opinió pública dóna un aprovat a Obama: només Reagan el 1982 i Bush fill el 2006 tingueren una popularitat menor. En una enquesta recent, gairebé la meitat dels votants demòcrates es mostraven contraris que Obama es tornés a presentar el 2012.

La premsa europea, que ha decidit pintar els republicans com un partit d'extremistes patològics, comet un error de percepció que caldria corregir pel bé de tothom. Els Estats Units encara són a les mans dels votants independents i de centre. L'any 2008 van votar Obama massivament. Aquest any han girat cap a la dreta. Però no tant per donar suport als elements republicans més pintorescos i impreparats, com ara la senyora Angle a Nevada o la senyora O'Donnell a Delaware. Per entendre la política americana cal tenir un mapa a la mà. Els republicans són el partit del sud i de les planúries de l'oest americà. Els demòcrates són el partit de Nova Anglaterra i de la costa del Pacífic. El bell mig del país, des de Chicago fins als Apalatxes, pragmàtic, industrial, poblat dels descendents d'immigrants alemanys, oscil·la entre els uns i els altres. L'any 2008, Illinois, Indiana i Ohio van votar per Obama. Ara s'han passat als republicans.

El drama polític NORD-americà prové de l'escissió entre un públic a la recerca de polítics prudents i una elit a gust en la confrontació permanent. El primer responsable d'aquesta dinàmica és el president actual. En plena campanya electoral, Obama afirmà, tot parlant del Partit Republicà, que era “l'hora de castigar els nostres enemics” –un terme que, almenys als Estats Units, es reserva per als països en guerra amb l'exèrcit nord-americà. Fent un tipus de comentaris que no haurien estat considerats políticament correctes si els hagués fet la part contrària, Obama digué fa uns mesos sobre John Boehner, líder dels republicans i proper speaker de la Cambra de Representants: “John i jo tenim moltes coses en comú. Ell també és una persona de color. Però el seu color [es referia al moreno de golfista de Boehnesr] no existeix al món natural”. Naturalment, com que en política les paraules se les emporta el vent, en la roda de premsa de dimarts Obama va tornar a ser l'hàbil operador de Chicago que modula el seu to per tal de no estimbar-se.

Quines conseqüències tindran les eleccions? Obama ha fet tres coses en aquests darrers dos anys: (1) una política d'expansió fiscal, (2) un pla de salut que ha estès la cobertura sanitària al 10 per cent de la població que no en tenia, i (3) un pla de retirada de tropes a l'Afganistan (a aplicar d'aquí a un any). La política d'expansió fiscal s'ha acabat. Obama va prometre que l'estímul fiscal faria reduir l'atur al 8 per cent. Com que això no ha passat, una part de la intelligentsia demòcrata, encapçalada per l'inefable Krugman, ha arribat a proposar un altre paquet fiscal similar al del gener del 2009. Aquesta idea, absolutament absurda, hauria doblat el dèficit fins a apropar-lo a nivells irlandesos. El perill per a l'economia nord-americana i per a l'economia mundial hauria estat extraordinari. Com que es necessita el vot de les dues cambres per passar qualsevol pressupost, aquesta política de tirar de veta ha passat, gràcies a Déu, a millor vida. No en va, Ohio és poblat de descendents d'alemanys: la responsabilitat fiscal de la senyora Merkel, que tan bons fruits ha donat a Alemanya, tornarà a ser possible. El pla de salut ja ha estat aprovat i, per tant, el màxim que la Cambra pot fer és passar una llei que l'aboleixi. Tanmateix, com que tant el Senat com el president tenen poder de vet, el vot de la Cambra no servirà de res. Si els dos partits són responsables, acordaran les esmenes necessàries per corregir un pla farcit d'errades en l'àmbit regulador. Finalment, la campanya de l'Afganistan és a les mans del president, i la victòria republicana no implicarà cap alteració en l'estratègia militar nord-americana. Si mai hi ha cap canvi, estarà determinat per l'Iran, i no pel que faci o pensi el Congrés acabat d'elegir.