El català, llengua protocol·lària

La visita de Benet XVI a Barcelona, a més de la consagració com a basílica del temple de la Sagrada Família, i del goig que la seva presència ha causat en els fidels, ha servit alhora per internacionalitzar de manera protocol·lària la nostra llengua: el Sant Pare i el rei Joan Carles, llegint un textos que eren traducció dels també llegits abans en castellà. Això, amb independència dels grups corals que intervenien en la cerimònia, que van interpretar temes en català. Abans que el summe pontífex pugés a l'avió que el tornaria a Roma, el president Montilla el va obsequiar amb dos interessant regals: un joc d'escacs, que obliga a pensar els qui el practiquen, i un llibre en què es recorren 800 anys de cultura catalana, una obra que ben segur també deu fer pensar. Desconec el propòsit del cap d'estat del Vaticà pel que fa a aquest segon regal, però és probable que el llegeixi, sigui mogut per la curiositat, sigui pels bons consells del cardenal arquebisbe de Barcelona. De tota manera, penso que l'ús protocol·lari de la llengua catalana en actes oficials en què intervenen dignataris d'altres cultures lingüístiques, no significa altra cosa que allò que és en ell mateix: un fet inclòs en la pompa i circumstància de l'esdeveniment, una exigència formal que no va més enllà de l'àmbit en què s'utilitza. Però comprenc que faci una certa patxoca sentir-lo pronunciar per persones que gairebé no l'entenen, o que no l'entenen gens, perquè sempre quedarà com un detall que s'ha d'agrair. El general Franco, per exemple, en cap de les vegades que va visitar Catalunya se li va ocórrer deixar anar ni una sola paraula en l'idioma que ens és propi. Només quan se li va ocórrer aquella bajanada de referèndum en què es decidia si tot havia de seguir igual com estava, o, per contra, no calia canviar res, el Caudillo va fer servir el català en els cartells oficials per convidar-nos a anar a les urnes. I a molts ens va indignar que Franco, a sobre, ens acollonés en la nostra llengua.